PIRÒMANA D'ARGOS

ICbS

2011-12-11T08:16:00.000-08:00

El buit és alguna cosa. Si no, per què certes vegades es sent amb tanta plenitud? L'espai en què es conté s'experimenta per la seva amorfa, gràvida, intangible i fosca matèria. Es deixa veure reflectit, subtilment, en la mirada dels desconeguts. Sempre és l'entorn el que el reconeix primer. Potser qui el viu en la inconsciència, s'aferra a les corretges d'un cavall alat d'acer que desitja volar més enllà del cel i no van més enllà del pla horitzontal travessant, a la velocitat de la llum, rius, valls, muntanyes, deserts i altres presents terrestres en la infinitat de l'esfera que els posseeix. Alça la polseguera i com a molt, aquesta, fa estossegar a la incrèdula que sobre els seus lloms es troba. La pols que alça caòtica i enèrgicament només és visible per aquells que romanen immòbils dins un paisatge fugisser. Tot pertany a una dansa terràqüia sense arrels prou profundes com per a què les seves fulles ballin amb el vent. I jo dic! I què? I què si aquesta incrèdula hipocondríaca es reconeix, no ja sobre el cavall d'acer, si no amb l'esperança agònica d'un creixement, del gaudi del procés sobre unes potes d'acer!

Friso i no pisco!

Dubto i els foradets de la pell es desdibuixen sota una força extrípeta! Absurditat dins tanta profunditat! Contorsions a sanglotades dins un pit ferit pel seny! La profunditat dins la vacuïtat! El plor i el somrís del frenesí volen sortir! La intermitència de la plenitud dins una bobina que rebobina!

Ja sóc feliç!

Una bala entre els ulls i la llum apareix dins la negror! Que amaga la dolça paraula de la serenitat? Em perdo entre cabòries, el melic se m'empassa i ja no sóc aquí.

Ja no sóc feliç!

Però ric i és ric el risc!

Corro, salto, crido i un tigre bengalí apareix en els somnis de la nit, més generós que voluntariós!

Dins el bosc hi ha una nena que el cerca amb delit i voluntat, però ell, de moment, només es mostra sota la Lluna: aquesta és la seva generositat.

La nena el vol sorgint de l'espurna de foc, impulsant-se sobre la terra humida i en suspensió sobre el riu de la vida, sota el Sol que tot ho il•lumina.

No coneix el seu llenguatge, el misteri que amaga, el secret dins una clova no es rebel•la a cops de bala.

ICbS

2011-12-11T08:12:00.000-08:00

Camino i un forat a les plantes dels peus em buida de preocupacions, d'expectatives i s’empassa els peixos que es mosseguen la cua dins l’aigua de plom que es concentra entre la minsa voluptuositat dels meus pits. Començaré a estar plena d'imatges, consciència gens obstinada, vitalitat i estímuls sense tims? La inquietud encara deixa algun peix entre els ulls. Preguntes, només em faig preguntes, i no caço respostes, a voltes pedres a voltes cordes. Distorsió, contorsió, retroacció! Estelles mentals! Unes fregues si us plau?

Silenci!

Prou!

Vermell elèctric i res eclèctic circula i no recula per les venes de les nenes, balla i es concentra al baix ventre de les putes i es coagula a les mamelles de les velles. És possible sortir de l’estereotip i sentir més enllà del que ja és fi?

Gaudir,
gaudir,
‘g-a-u-d-i-r’
en un anàlisi obsessiu, compulsiu i repulsiu.

Regulo la circulació viària de l’ària que corre pampalluguejant per tot l’ésser sensitiu....Endavant! Aquí estic jo, sencera, serena i plena.

Puc i no dic prou!

I ja ho he dit!

Interpreto el saltimbanqui fugisser que s’exilia quan el vull present i me’n mofo, deixo que marxi i no l’espero, no l’atrapo, no el lamento, ni atempto contra allò que sempre va a certa distància per davant:

Us presento a la Perfecció, aquella que si no es vol més del necessari i sense pretensió crea la bellesa. Destrueixo i reconstrueixo l’eco de l’ànima dins del meu cos cada vegada que en l’ aquí i en l’ara escolto i satisfaig alhora la curiositat, el desig i la voluntat en una intermitència esgotadora. Vull executar tots els verbs d’acció sense saturació: amb satisfacció!

Renecs de vells! Foscor de cova dins d’una olla! Bruixes de prunes seques i esfilagarsades es masturben al cul de sac dels llamps de tempestes en valls de cavalls embogits i cabrejats! Melangia ancestral! Vermell irat! Bruixes de Fat! Hècate es presenta cada nit en somnis humits!

Grotesc,
esperpèntic,
bufonesc...

Cuc ‘renfeàtic’ i flemàtic escorxes muntanyes mentre els teus vassalls fumen caliquenyos al teu capdavall i jo em podreixo en un seient sarnós i putrefacte que fa pudor a pixa de mico i a cul de gat! Oh no!
O si?!

Tot per recórrer a la gran ciutat on ionquis de textures encartonades et demanen cigars amb un cant entretallat! Per a mi, això, com diria un intel•lectual crític d’art incapaç de moure els dits amb un xic d’ organicitat, seria la poètica de la maceració tergiversada d’una societat marginada!

Com puc aprendre a nodrir-me sense podrir-me?
Excés frenètic d’informació emocional.....

Concentració,
Direcció,
Confiança,
Joc,
Fermesa,
Actitud.

Crònica d’una mort anunciada: La veu de l’ infern a l’altra banda de la línia

2011-10-02T05:53:00.000-07:00

1a. trucada

Sona el telèfon reiterades vegades, el personatge es dirigeix a ell amb certa angoixa. El pren amb les mans i agafa aire profundament. El despenja i contesta amb certa por. Es denota cansament en el seu rostre i el seu posat.

-Digui?

(A l’altra banda de la línia: Bon dia, sóc el Sr. Molas. Truco de l’entitat de La Caixa. És la Sra. Góngora?)

- Si, sóc jo, que hi ha cap problema? (Sap molt bé quin problema hi ha, només ho diu per sobreposar-se prenent aire de nou. Es sent atrapada. Fa dies que no reuneix les forces suficients per tirar endavant. Però de nou, fa un nou intent. ‘Només faltava que m’aprestessin del banc! He d’assumir les conseqüències? Què em passarà?....No! Trobaré una solució. Només he de fer temps. Ho entendran. Oi tant que si!’)

(A l’altra banda de la línia: Aquest mes no ha pagat la hipoteca. Els vam enviar un avís certificat de desnonament. Sap de què li parlo? Si en 15 dies no fa l’ingrés...)

- Si, el vam rebre. El cas és que, bé, el mes passat se’m va acabar l’atur i, bé, pensava que aquest mes aprovarien la sol•licitud d’una ajuda econòmica, però abans d’ahir em van avisar de la denegació. Però podria ser que rebés l’ajuda d’uns familiars en les properes setmanes. Sóc conscient que hauria d’haver pagat el que varem acordar, però la reserva de diners que tenia, al denegar-se’m l’ajuda, han cobert les despeses de llum, aigua, gas i la medicació del meu fill petit.

(A l’altra banda de la línia: Ens veiem amb l’obligació d’avisar-la que si ens elspropers 15 dies no fa l’ ingrés pertinent l’haurem de desnonar. A no ser que ens ho paguin abans del termini. Si no fos així, hi hauria la possibilitat de què el pis passés a la nostra propietat i vostès en fossin els llogaters.)

- 15 dies? No hi ha la possibilitat d’allargar-ho una mica més? Aquests familiars dels que li parlava, estan passant per moments econòmics difícils, però em van prometre que farien el possible per prestar-me el que necessito. No puc, no puc marxar, ho entenen? Tinc tres fills i tan jo com el meu marit no tenim feina des de fa dos anys. Estem desesperats. No podem llogar el pis, perquè no tenim contracte...Tampoc sabem on anar. No la podem perdre. Ho entén? Hem estat pagant religiosament les quotes durant sis anys. Aquest últim any, s’està fent difícil de passar, però farem el possible per no perdre la casa. Tinguin paciència si-us-plau. Sé que han intentat arribar a un acord favorable per a les dues parts durant tot aquest temps, només els demano una mica més de paciència.

(A l’altra banda de la línia: Bé, doncs, em sap greu, però el termini per pagar-nos el que ens deuen és de 15 dies, ni més ni menys, si no ja sap què passarà. Els haurem de desnonar. No és la primera vegada que passa això, hi ha possibilitats d’arribar a un acord si assumeixen que el pis passi a la nostra propietat. Els podríem deixar un mes de marge, si així fos. Encara disposen de 15 dies per a solucionar-ho. Ens tornarem a posar en contacte amb vostès d’aquí a una setmana.)

-Que els sap greu?! Si se’l queden disposarem d’un mes de marge? Per marxar no? No saben que és viure en l’angoixa diària. Vergonya els hauria de fer!...(S’aguanta els plors)...Perdoni, perdoni, estic nerviosa, els prometo que abans del termini rebran el que els devem. Així ho farem. Confiïn en mi.

(A l’altra banda de la línia: Així ho esperem. Hem fet tot el possible, però no podem permetre més aquesta situació. )

- Jo també ho espero de tot cor. Sé que no poden permetre aquesta situació. Pagarem el nostre deute...El pagarem.

(A l’altra banda de la línia: Doncs dit això, espero rebre notícies seves abans de 15 dies. Adéu-siau Sra. Góngora.)

-Adéu-siau Sr. Molas. Fins aviat, espero informar-los en una setmana.

(Penja el telèfon i comença a plorar desconsoladament. Sent com els seus fills entren per la porta. Es reincorpora, s’eixuga les llàgrimes, s’aixeca amb fermesa i es dirigeix cap a ells.)

2a. trucada

Ha passat una setmana, sona el telèfon per darrera vegada després d’haver estat sonant al llarg de tot el matí. Són 2/4 de 2 del migdia. Tot i que la Rosa era a casa, no l’ha despenjat. Finalment, es decideix a agafar-lo. Està enfadada per la falta de comprensió del banc. No ha rebut l’ajuda familiar que esperava, però no els culpa, ja que estan passant per una situació similar. Fins ara es sentia culpable per haver-se deixat enganyar pel banc, per haver estat una ingènua al creure les seves paraules de què podrien assumir les despeses de l’hipoteca fins a exhaurir-les. Però ara, només és capaç de veure l’avarícia i l’abús dels bancs i la inacció de l’estat i el gran esforç que han assumit ella i els seus per poder adquirir la casa i, alhora, pagar tots els impostos. Veu en aquest problema la causa de les discussions, els maldecaps, els disgustos, el patiment i l’angoixa diària familiar.

(A l’altra banda de la línia: Bon dia, sóc el Sr. Molas. Truco de La Caixa. Bé, de fet he estat trucant tot el matí. Suposo que sap què és el que vull sol•licitar?)

-Si, perdoni. M’hagués posat en contacte amb vostè, però el temps se’m tira a sobre i no hi ha manera de trobar cap solució. Això, tot plegat, se m’escapa de les mans. (Entre plors) Necessito que m’ajudin! Hi ha cap alternativa? Digui’m que si, si-us-plau!

(A l’altra banda de la línia: Sap que no Sra. Góngora! Hem tingut paciència al llarg d’un any sencer. Els hem ajornat el pagament de les quotes i el procediment, els agradi o no, és aquest. El marge donat és suficient. O rebem l’ ingrés abans de 7 dies o ja poden començar a desallotjar la casa. La nostra paciència té un límit.)

-No ens podem fer això! Per a què la volen vostès? Només els interessa fer diners. No entenen de persones, només entenen de diners!... Vostè té família? Viuen bé? Tenen una bona casa oi? Es pot imaginar el que és no poder alimentar, oferir una llar i uns estudis universitaris als seus fills? Què els explicaria als seus fills si els passés el que ens passa a nosaltres?! Pot mirar més enllà dels seus nassos?!

(A l’altra banda de la línia: Però què s’ha cregut?! Jo només faig la meva feina, però si ho vol saber la meva resposta és si. Si! Sra. Góngora, per això mateix faig el que faig, per no trobar-me mai en la seva situació.)

-Fins i tot jo el puc entendre, però dorm tranquil a les nits quan dóna el missatge de foragitar a desenes de famílies de les seves cases pel benestar burgès de la seva? Pot passar qualsevol cosa i espero, tot i que em dol, que un dia el toqui viure el que nosaltres estem patint!

(A l’altra banda de la línia: Sra. Góngora, no permetré aquesta falta de respecte! Vostè es va comprometre i vostè s’ha de responsabilitzar de les conseqüències! D’aquí a una setmana, si no rebem el que varem acordar, ja poden començar a fer les maletes. Jo només faig la meva feina. Bon dia i gràcies per la seva atenció.)

-Falta de respecte? Vostè no sap què és el respecte! És injust Sr. Molas. No ho poden fer. Hem volgut tirar endavant, som persones responsables i volem treballar. No ens poden fer això. No, no ens ho poden fer. Escolti? Em sent?....

(Roman immòbil amb terror a la mirada , com si davant seu veies passar les imatges de tot allò que els espera: la incertesa, però sobretot les imatges de pobresa. Davant seu es desdibuixa la imatge de la llar segura. A l’altra banda de la línia no es sent resposta. Han penjat fa estona. El Sr. Molas no esperava la seva resposta. La Rosa s’aixeca absent i tres passes més enllà cau.)

3a. trucada

Avui, és el dia. És el dia del desnonament. La Rosa sap que en un moment o altre els vindran a desallotjar, trucaran per telèfon i, seguidament rebentaran la porta. Un fet o altre arribarà en breu. La casa roman gairebé buida. Només hi ha objectes indispensables, útils i de poc valor econòmic. Al bell mig d’aquest espai auster, hi ha la Rosa, sola, amb posat ferm, mirada cansada però expectant, alhora que un xic perduda. Sona el telèfon. La Rosa ni es sorprèn. El pren entre les mans i se l’acosta a l’orella.

( A l’altra banda de la línia: Bon dia. Sóc el Sr. Molas, truco de La Caixa. –no es sent res, sembla que ‘Ningú’ hagi despenjat el telèfon- Sra. Góngora? Sra. Góngora? Bon dia?)

-Si? La Sra. Góngora? Jo? Qui creu que sóc? Creu que sóc la Sra. Góngora? La sol•licitada Sra. Góngora? Qui és vostè?! El Sr. Molas?! Realment és un Sr.?! O un titella cabró?! Ara mateix la Sra. no el pot atendre, està ocupant una casa! Torni a trucar quan la Sra. es trobi! Perquè ara mateix qui parla amb vostè no respon per ella!

Penja el telèfon, exaltada, però amb cert orgull dibuixant-se en el seu rostre. La indignació que sent i exterioritza la fa més digna. Sent que és el que fins ara mai havia estat. Coneix a una altra persona dins seu. En certa manera, es sorprèn de si mateixa i això es nota en com marxa d’escena, diferent a com havia arribat fins al telèfon.

ICbS

2011-08-19T06:59:00.001-07:00

Un dia et lleves entre els núvols i els tastes i el teu ésser és sucre en un altre estat. No saps on comencen els núvols i on ho fas tu. L’endemà el sucre es dilueix entre la pluja, tot allò que semblava treballat, assumit, acceptat, superat, allò al que una es sobreposa quan l’esperit es demostra valent, sembla fugisser, irreal o el record d’una altra realitat, potser un somni. I després, davant d’aquesta consciència del descontrol, una es fa petita com una formiga. Tot i saber que un toc d’humilitat sempre és necessari, sents puces ballant Pogo frenèticament entre les costelles.

La ment tendeix a fixar allò que fins ara havia funcionat i per falta d’agilitat acaba habituant-se a quelcom que ja no li serveix. Prou que ho sap, però s’atabala quan veu que la peça del trencaclosques s’ha escapçat i transformat i ja no encaixa amb aquella amb qui l’havia casat. I de cop, davant la ‘gravetat densa i capital’, la peresa, una fa un petit esforç, enfila l’agulla i s’obre a la sorpresa.

Per rebel•lar-se contra la medusa que tot ho petrifica es dedica a emplenar espais, fulls o teles en blanc, no sap per on començar, però és tan senzill com una pinzellada, com una paraula, com una passa neta d’expectatives i de nou la vida la sorprèn. Així, retorna la serenitat, la lucidesa, la genialitat que es troba abans de la pretensió, aquella que no vol reconeixement, l’íntima, la intransferible, l’efímera i aquella que no s’expressa amb paraules, si no amb sensacions, la que et fa imaginar, experimentar i improvisar. I així, pujar al cotxe per anar a treballar, és clarament diferent entre ahir i avui i té l’esperança de què també sigui i es visqui així demà.

Encara que el demà es trobi farcit de tristesa, sempre és bo acceptar-la. Per aquest motiu un dia determinat per x probabilitat pot obrir-se a escoltar The Cramps provant per primera vegada l’abstracció pictòrica en acabar la jornada laboral, i equipada de certesa i seguretat de què si sorgeixen els foscos no és per mandra a prendre els clars -i que així no ho cregui el cap-, si no que sigui perquè el cor així ho desitja.

La pregunta que es fa des d’un temps ençà és la de si aquesta actitud arribarà a transposar-la en allò que cada dia sembla ser el mateix i si aquesta necessita una energia determinada i elevada per trobar-se sempre receptiva i excel•lent gestora davant d'allò que l’envolta i trobar dins la invariabilitat aparent, la clara diferència, encara quan certes emocions, estats i passions demanin la introspecció.

ICbS

2011-01-06T06:15:00.000-08:00

Reboto dispersa a la realitat quan entro dins l'espectre de l'espectre d'un altre espectre que es troba dins la profunditat. Em perdo en la gana d'esperit cada vegada que instigo en el subtext del subtext. I pitjor és quan no dic allò que desitjo dir, quan perdo la fermesa pel camí, quan la llengua no em respon perquè hi ha un munt d'idees i s'ha d'escollir i començo la història i abans no expresso el complement directe, col·loco una coma, faig el parèntesi i dins d'ell els guionets i les explicacions a peu de pensament, un, dos, tres, quatre, cinc mil! I ara! On és el complement directe de la primera frase?

Amb els anys he decidit callar, fins al punt de no controlar quan vull deixar el silenci. Si enganxo algú que està disposat a escoltar una partitura estructurada caòticament i amb el qual em sento inexplicablement còmode, el segresto amb l'instint ferit i calmo la gana en excés, fins quedar ben tipa, fins sentir que aquesta vegada no he educat la oïda en la seva mida. En el mateix moment en què em trobo en la creació frenètica d'una partitura, sovint em ve aquest pensament, la veu que parla i m'aconsella des del darrere una sola vegada, la que em demana el silenci, la pausa plena, el diàleg. Però no és realitzada.

Com que tinc gana, i replego el que sigui, el jutje pren l'eco que retruny dins el pensament una vegada rere l'altre, fins convertir la pausa que no he prés en una obsessió secreta. Explosiona de tal manera, que apareix el buit creatiu, llavors la por i diu enlloc meu: "M'he perdut". Altres vegades quan l'ego s'adona que me'n estic ensortint em fa sorprendre i m'enclasta un mirall al davant per a què observi les qualitats que sense el mirall són inherents i naturals. Llavors, davant de la caracterització d'un Narcís, i volent tornar a l'intrèpid jazz del vocable, perduda, llenço la tovallola i dic: "M'he perdut", tot i que en el fons sé molt bé allà on era. Però ho trobo tan horrible i baix, que la por em fa callar. I aquesta mateixa por, em fa creure que no puc veure més enllà del mirall.

Hi ha dies en què parla la fúria i no la coherència. Jo m'adono d'això. Començo a trobar la freqüència on expressar amb el cos, la ment i l'emoció alhora, amb asertivitat. Dilucido una porta oberta cap a la transformació del que és nociu en quelcom enriquidor i, abans no faig la primera passa a l'interior, m'esgarrapa les entranyes la fera ferida i la serenor s'esvaeix en una catàrsi, en una nota dissonant.

Aprendre a trobar el ritme, els silencis, les blanques, les negres, les corxeres, les semicorxeres, la suspensió, el timbre, la melodia, l'harmonia, etc. sense intromissions, com quan l'agulla que llegeix el disc passa per sobre d'un bri de pols amagant la bellesa de la nota que s'ha d'expressar cal treballar el senzill i alhora difícil corrent d'aire que bufa fluïnt de dins, per apartar el bri. Esbossos en brut. Molts esbossos en brut. Moltes persones perjudicades per aquesta verdor del qui aprén. Però bé, tot és començar i persistir. Comunicar-se és un art. Sóc maldestre, però en seré una mestre, una aprenent eterna.

ICbS

2011-01-06T06:14:00.000-08:00

Reneix entre els malucs, l'antiga oruga. Ara, sent, dins seu, la papallona. Intueix el fruit de la transformació. És sensible al procés de la percepció. El progrés cíclic es presta a la consciència. El timbre físic matissa subtilment la freqüència de l'inconscient.

Movent amb suavitat perseverant les seves ales, dibuixa el rastre de la fuga teatralitzada a través de les cuixes, les branques esmorteïdes sobre les quals descansen els cranis bessons! Les articulacions penetren fins el subsòl! Però, la pelvis arrenca el vol!

Descobreix amb tot el cos les coves del seu tors. Sota el braç creix i decreix, es mostra i s'amaga, la lluna lliscant sobre la pell del tambor que exclama amb les veus de l'esperit. Mentrestant, el tambor sacre plasma el ritme alat del temps etern. S'adorm i somia al ritme de l'Aria.

Desperta seguint les petges de la deshinibició. Descobreix l'escala que la transporta al bell mig d'un sòl amb vuit forats. Acota el cap, per veure-hi milllor. Es sorpren. Veu a través d'un dels ulls un oceà inmens d'un blau intens! Escull un dels pous, es llença al buit, com ho fa la llàgrima que surt de dins. Cau en la massa aqüosa i es deixa embolcallar. Neda, al costat dels peixos grossos que alimenten l'ego i s'empassa amb gran delit el plàcton que alimenta l'ànima. Desfà, finalment, els nusos fossilitzats. Accepta. Accepta la imprevisió de l'ésser i es deixa portar per les ones confiant que sempre la duran al temple dels vuit ulls.

Ser pràctica serveix per a qui necessita inventar les passes?

ICbS

2010-12-21T04:35:00.001-08:00

Decidida a escoltar el que no té vocable. A convertir l'impuls en passa. La gaubança de no jutjar-se sobrepassa la fàcil paraula. És com el bocí de fang empès per la intuició amnistiada i adreçada a una transformació continuada. És l'esguard en l'aquí i l'ara. El discurs frenètic de l'ego es gela lluny del caliu. Les guspires es projecten contra les seves malícies, la Por, el Rencor, L'Enveja, convertint-les en cendra. Cristalitza així sobre la neu el residu de l'ahir en la sublim rosada. Es compta en l'abans i el demà per existir en l'ara. La voluntat decideix ignorar la malaurança, treballant la bonança. No és la fita el que s'ha de viure, és el mitjà imperfecte el que es tasta.

ICbS

2010-12-21T04:33:00.000-08:00

Es redreça les cervicals mentre els seus peus llisquen sobre gelatina. Impulsa els seus braços, avantguarda de l'acció. De les articulacions neix, com la llavor entre el cotó, el moviment subtil de la imaginació. La poesia del cos comença a traçar línies dins l'aire. Llefiscoses com baboses ascendeixen i descendeixen per escalons, travesses, camins i ponts. Sent l'escalfor aflorar de l'inconscient a través de les plantes dels peus. La sava circula per arrels en creixement. Camina, fa una passa, dues i es submergeix dins la gravetat. Juga en el present. La baldufa pèlvica comença la giravolta, el vers en suspensió. Dibuixa amb el compàs de les seves cames l'atòna. La tònica: el salt dins l'aigua. La neu televisiva convulsa el seu tors i reverbera en les aletes, en la cua. Cau al cau. Eixuga les llàgrimes del sòl amb el seu front. Acarícia i absorbeix l'arena. Es converteix en un rellotge de sorra fina. El cadàver torna a la vida. Vomita la lava que el canal del temps desintegra. Alça el crit que l'ofega. Lluita sobre el reflexe de la superfície acuàtica. Venç i sobrepassa el que l'ego li amaga. S'hi capbussa de nou. Trepitja la lluna. Es transposa en la lleugeresa del mercuri. Creix i decreix, s'uneix i desuneix a altres llunàtics. La màgia és fruit del que encaixa i desencaixa passa a passa. S'atreveix, enfila l'agulla i persisteix.

ICbS

2010-12-21T04:32:00.001-08:00

Així, mirant les mussaranyes amb mil pensaments poc concrets. Captant la concentració amb un caça papallones. Escolant-se entre la xarxa de palla les concrecions pràctiques. Parla desordenada, ment dinàmica. Entrebancs amb veu melindrosa. Melindros, melindros, nyoquis etimològics. Demano un cafè amb llet amb la llengua endormiscada i es manifesta plenament el fil de veu, el filet de bistec contra les seves màscares civilitzades. Disculpin! Sóc de ment dispersa i m'aferro al fruit sonor d'un mal hàbit adquirit. Però avui, tot i la boira, friso. A l'altra banda de la finestra, Dandys de 70 anys compren rams d'enciams. Els duen a casa i els posen en remull amb unes gotetes insignificants de lleixiu, mercuri i nicotina líquida mentre observen la poètica de la putrefacció química. Ahir la lluna era rodona i els núvols reflectien una esfera de llum més enllà de la mare plata. Auuuu auuu auuu! Sóc la dona llop! Somio amb gats petits com...nyoquis....que es protegeixen sota tablaos i lluiten contra aranyes peludes! Són petits, fràgils, immadurs, alhora encantadors, perquè també són valents, molt valents! Vaig a un càsting per a fer d'actriu en un curtmetratge, els guionistes són adolescents, m'expliquen un acudit dolentíssim i jo he de riure de cinc a deu segons! Déu (si existeixes)! Em vas preparar aquell matí mentre mandrejava al llit amb el company i em provocava el riure sense poder frenar! Iuhuuu! Ara, el que és ara em trobo en el punt mig entre la preocupació i la despreocupació...Com s'anomena? Bé, ho cerco al diccionari i segur que ho clarifico i ho fixo (Com es fixa quelcom dinàmic si l'objectiu és viure-ho?). No! Ho interioritzo! L'experiència és la millor mestra...Sóc conscient de què si me'n vaig als extrems d'aquest varem em trobo amb l'obsessió o la deixadesa. Però, sabeu què?! Sóc un gat petit com un nyoqui que es presta a l'acció! A l'error! Al joc! Al perfeccionament inabastable! I aprèn a prendre allò que ha viscut quan cal! Recorda per viure el present!

Sóc una noieta visquent dins d'una bassa d'oli, però a més sóc una funambulista vital, perquè he creat el fil per sobre del qual camino. I aquest fil, no gens fàcil de trobar i transformar i encaixar, és un somni, un anhel, però sobretot un objectiu realitzable. I aquest petit fil representa una bona base, ja que està ben envernissat de "jo puc". Puc, puc, puc! I quan el context es torna fosc i sembla la gola d'un cabrit cabrejat, jo puc, perquè calmo i sereno, tot i el moviment, les passes sobre el fil.

La por es troba en el pensament, la valentia en l'acció. Si només penso, tinc por, si faig i em comprometo em sento valenta. Quan actuo en funció d'allò que desitjo, prenent decisions, també arriba la implicació essent valenta sense interrupció.

ICbS

2010-12-03T06:36:00.001-08:00

Cauen coses del cel, cauen coses del cel, cauen coses del cel i em colpegen, les atrapo, les esquivo, les estimo, les odio, les, les, les, les, les....Agulles, nadons siamesos enfebrats alarmant amb música rovellada, sirenes de crani vermell donant voltes sobre el seu propi eix creixent entre les mans, cintes mètriques, tv’s! Llimacs reverberen dins el meu cap mentre escupen el seu cul per la boca i la boca pel seu cul, giren i es regiren, giren i es regiren i ara em sembla inacabable, inaguantable, introspecten dins el meu aspecte. De cop! Ho veig fosc! Foscor dins d'un bosc atòmic d'arrels i branques que s'observen a través d'un mirall. Límit? On és el límit? On és el punt zero que torna i retorna, que rebota, que va sempre allà mateix? Les estisores heretades m'empenyen i em declinen sobre el marbre fred i blanc. M'obren el baix ventre i mentre avança sento el xerric xerrac perforant budells. Una mà gegant pren el cuc que fogacita dins meu i l'utilitza com a cordill per a una sabata que es trobava soterrada des del 1929. Surten esferes vermelles, petites i tendres. M'elevo. Volo. Em surten escames. Volo dins l'aigua. Prenc els caramels i me'n faig un collaret. Jo i la sabata sortim de festa. Sortim a la pista. Em sedueix amb el tros de budell que porta per cordó. I jo, la corresponc. Prenc una boleta. La situo entre els llavis i deixo que llisqui d'un costat a l'altre gràcies a una llengua acrobàtica que ha treballat dur durant molts anys. Plaer- dolor. Plaer! El cos segueix la frase iniciada per la serp. Ara ell és la llengua que llepa el terra amb una energia cada vegada més estrepitosa. S’encén foc al voltant! I amb els ulls fora de l'òrbita llunar valenciana el ritme funk, com el cor d'un ensurt que guardava dins un pot des de fa 2 setmanes, ressorgeix per unes antenes que es trobaven incrustades a les meves papil·les. S'allarguen i "lasegen" (làser + flagel·lar) l'entorn. El ritme, la continuïtat, la insistència; paraules inscrites a les llantes de la roda on un conill d'índies s'exercita després d'haver estat xutat amb dosi extra de la traducció química del coratge.S’inverteix la dinàmica.

ICbS

2010-07-12T18:05:00.001-07:00

Abraça'm! Besa'm! Estima'm! Et vull al meu costat encenent estels amb un llumí de piruleta! M'agrada quan passes els teus dits suaument per les meves crestes íl·liaques com si fossin les potes de formigues dalinianes rehabilitades després de nits senceres prostituint la seva ànima per passió interessada! Jugo al teu costat quan sona la cançó més ridícula i discotequera de la nova era: ens columpiem intrèpidament l'un arreplegat sobre l'altre enmig d'un riure digne de singlot. Desitjo passar la llengua afilada pel clot del teu plexe com si fos el trampolí que va directe al teu cor! Deixa'm sentir les pampallugues de les teves pestanyes! Vull dansar amb tu al ritme de la puça que balla pogo entre les costelles! Vull beure l'aigua que brolla de la teva pell! Capficar les mans directament dins la font! Exprimir totes les teves cèl·lules i desar en un potet de vidre dins el que fa animada la vida l'essència d'una emoció eterna, d'un sentiment inmutable! Observa'm i digues-m'ho tot. No m'ho diguis tot sense observar-me. Vull desembolicar tendrament el carmel que amagues en un calaix i saber per la teva expressió que el gust serà dolç, perquè si no el cor se'm torna agre. No em menteixis quan et pregunto. Abraça'm i traspassa'm més enllà del que ens limita! Besa'm i tapa el forat per on surten cucs, trons i calaveres! Estima'm i llença't al buit, perquè si caus materialtzaré el que jo sento en les mesures de seguretat pròpies d'uns efectes especials matrixiants. Però sobretot deixa'm jugar, probar, descobrir, emplenar llibretes senceres d'idees, practicar la disciplina al pur estil "karate kid" amb un raspall d'acer i milers de pedretes, dibuixar, pintar, escriure i aprendre al teu costat, amb tu.

ICbS

2010-07-12T18:04:00.001-07:00

Què passa quan només tu ets còmplice d'un pensament, d'una idea? Quan no pots compartir-la o quan compartir-la amb qui més desitjaries fer-ho partiria qualsevol forma de diàleg o comprensió? Com viatges pels dies quan aquesta idea pot més que res, vènçer allò que conforma la teva realitat? I si et deixes portar per l'esperit destructor d'aquesta idea? I si no trobes manera de transformar-la? I si no saps com ser conseqüent prenent una decisió contundent perquè la covardia pot més? És com sentir-se part d'un camp erm amb llavors soterrades a milers de quilòmetres sota terra. Un camp erm infinit que només et plau intermitentment amb miratges d'arbres plens de vida. Llavors, aquests es desfan davant dels teus ulls convertint-se en bavoses de punta metàl·lica que penetren freda i macabrament a través de la teva pell fins arribar a la boca de l'estòmac. Dia rere dia, els sangtraïts s'uneixen i recobreixen la totalitat dels teus òrgans interns. Tens un globus de sang presa dins el cos que només desitja volar i es troba atrapat en aquest tros de carn sense esma. Un bri, una espurna, d'energia et manté viva per tal que puguis ser conscient d'aquest buit intern que desitja resorgir amb un somriure o un plor, quelcom que el faci mínmament humà. Però alhora també desitges que la materialització d'un estat intern no s'hagi de justificar davant dels altres. Si ric en un enterro o si ploro en una festa, no és per faltar el respecte, és perquè per a tu una mostra de vida, per incoherent o inhumana que sembli, saps que es tracta de l'últim reducte, del nivell més baix, d'humanitat sincera que es troba dins teu.

Metàfora sobre l'aprenentatge constant -ICbS

2010-07-12T18:02:00.001-07:00

Un cargol es desplaça lentament lliscant sobre la branca d'un arbre. Empapa el seu contorn. El lubricant sobrant cau al buit densament. Pica contra el sòl. Es dispersa en microscòpics miralls sobre els matolls. El Sol el fa desaparèixer deixant una petita capa de vernís tornasol, imperceptiblement visible. Ínfimament important segons el lloc des d'on s'observi.

ICbS

2010-07-07T17:00:00.001-07:00

No em conformo. Aprenc a no planyer el passat, per valorar el present i millorar el demà. No utilitzo l'afirmació "He millorat des de llavors" per a construir una casa sencera i atrinxerar el meu esperit per guanyar seguretat i justificar el possible passotisme que pugui sorgir. Però tampoc crec que la feina feta sigui en va i d'ella n'extrec les millors eines per seguir creant noves eines que em facin despertar dia a dia i avançar per allò que com més experimento més màgic, desconegut i magnètic es presenta. Hi ha algun ritual que s'aproximi a aquest despertar? Hi ha quelcom que justifiqui més que això la llibertat de la nostra ment, cos i emoció? Hi ha quelcom que ens empenyi a jugar de debò més que això? És sagrat per naturalesa pròpia i per molt que s'intenti es pot ocultar, tergiversar o ignorar, però tothom, amb més o menys facilitat per ambient i potencial, té l'opció de decidir ser conscient i, alhora, ser coherent i valent i actuar en conseqüència. Els canvis començen per una mateixa. No predico, m'ho aplico i confio en què un matís d'exemple es presenti als ulls de les altres persones com jo el prenc d'elles per ser més per fora com sóc per dins. Estic totalment convençuda que fins ara "Sóc aprenent de tot i mestra de res" i és aquest un dels motius de motivacio per seguir endavant, no per competència, si no per curiositat innata.

2010-06-06T13:36:00.000-07:00

Hi ha una puça ballant pogo al voltant de les meves costelles!

ICbS

2010-04-25T05:36:00.000-07:00

Sento una barreja entre el que s'anomena condescendència (actitud que odio) i ràbia envers aquelles persones (o intents) que et miren amb desdeny, amb aires de superioritat i estupidesa repel·lent com si creiessin, sense ser-ne conscients tot pensant que ho entenen tot i escullen organitzar-se interiorment en la dualitat del Bé i el Mal de manera simple i estereotipada, que tu ets l'escaló per sobre del qual han de trepitjar per ennaltir el seu esperit...Però bé, tinc la certesa que només poden oferir això: una mirada emmascaradora, "tapadera" de la seva pròpia desgràcia.

Connexió de neurones empolsinades (ICbS)

2010-03-26T05:43:00.000-07:00

Braus embogits de coral i uralita verda escumegen a les costes dels meus somnis. Criden com bocs i gallines esparverades de colls amb nòduls confitats en licor d'herbes de Sant Joan!

Si! Gallines! Gallines que ara ballen i llavors s'esgavellen: les plomes del cul al bec i el bec com un inici de cresta els surt d'aquell intent de cua! I així, com en un quadre de Kandinsky empolsegat de Popper o un cub de Rubick simulant el Big Bang s'expandeixen i entren dins l'olla per a què el jutge en faci una bona escudella! Escudella, escudella i carn d'olla! Pilotes de gegant surant dins el “caldu” que una cuinera de pèl greixós sota les aixelles amaneix amb una edició limitada del perfum bizarre de Jean-Baptiste Grenouille anomenat: " Suo suco"!

El ven un blanc amic de l'esquizofrènic Sr. Granota al mercat negre, mentre una iaia ensenya la lligacama a un Graduat desesperat que deixa una bassa de “xalivam” on dues nenes de cabells encrostats si netegen els malucs creant un ritme animal al mateix temps que un home llepa la pota a un cavall de color verd.

I dit això els braus enrarits deixen seques les meves costes i torno a l'estat tan poc enèrgic que em caracteritza quan em faig la "normal".

Més que res per tenir-ho clar, sóc propensa a deixar-me portar

2010-02-24T03:34:00.000-08:00

Per una banda, la creativitat tal i com és quan sorgeix, t'ocupa des de dins, mentre que els mètodes que la volen potenciar t'obliguen a reflexionar sobre la ocupació. Aquests, tenen una direcció basada en uns supòsits. L'aprenent ha de ser conscient de la direcció que pren cada mètode i si encaixa amb allò que cerca. El fet de què l'aprenent vagi perdut en allò que cerca, moltes vegades l'aferra als mètodes donant-los plena confiança i, de retruc, inqüestionabilitat. Per tant, la ocupació es converteix en preocupació, perquè més que cercar en el seu interior pren el que ve de fora i com si res ho intenta fer encaixar dins seu. Això no treu que calgui ser conscient del procés, sorprendre's amb nous descobriments i estar a l'aguait de les eines que li proporcionen -no em guio pel tot o res- per poder dirigir des d'un mateix l'esperit. Doncs és feina de l'aprenent sospesar què té més valor si les eines que proporcionen quan una es sent perduda, pensant que són aquestes les que "trauran les castanyes del foc", o confiar plenament amb les certeses que sorgeixen del seu interior i que a vegades i no sempre poden coincidir amb les eines que proporciona el que socialment està estipulat com a educació. Si la millor escola és la vida, perquè donar més importància a una classificació acordada a nivell social.

Aquesta és la clau que tancarà la porta de les preocupacions. Conduïda pel treball creatiu trobaré les certeses. I això en si ja representa una certesa. Ara cal que sigui una declaració diària. Tot em porta allà mateix sempre "Ser fidel a una mateixa". És el crit de la Natura!

Perquè quan ho faig m'emplena els buits! Perquè no em jutjo!

2010-02-21T03:43:00.000-08:00

Perquè sortir a escena em treu el cor de les entranyes i l'eleva, perquè m'empeny inevitable, suau i senzillament al centre de l'infinitat de l'Univers, al tot a partir del detall, perquè sento amb tot l'ésser, perquè el judici no hi té cabuda, perquè m'uneix a les persones, perquè l'estimo, perquè és més que l'ego, és més que qualsevol debilitat humana i alhora és l'acceptació de qualsevol imperfecció humana, perquè si no fos així no seria, perquè mostra les realitats que ens envolten, perquè ens fa ser capaços de posar-nos a la pell dels altres, perquè ens encara amb nosaltres mateixos i no ens fa por! Perquè l'estimo! L'estimo amb tota l'ànima, perquè emplena tots els buits que durant la quotidianitat em fan caure i fer sentir com una merda enorme que s'allunya en la negror d'una claveguera putrefacte! I perquè tot i no ser una teràpia dels pebrots és capaç de fer-me ser qui sóc sense complexes! Perquè és l'amor per l'amor! Perquè em trec les capes i no fa vergonya mostrar el meu color rosa, el meu color negre i el meu color vermell irat! Perquè el rosa és present sempre a la resta dels colors, donant matisos i despuntant en subtileses, en el fons i en la superficialitat! És un rosa potent que s'injecta a les parpelles i en espasmes recorre el cos sencer! El cos sencer! I palpita i batega i segueix el ritme! El ritme de tot el que viu! Perquè sense conflicte no hi hauria vida i sense sinceritat no seríem capaços d'apreciar-ho!Perquè et pots cagar en tothom i no sentir-te obligat a justificar res. Perquè alhora aquest tothom, si ho fas amb el cor, es sap posar en el teu lloc! Perquè sempre hi ha d'haver algú que s'encoratgi i perquè el teatre és l'excusa perfecte! Perquè en comptes de jutjar, sempre m'empeny a millorar, perquè redreça les meves forces cap allà on vull anar! I I perquè no cal ni el llibre de Mamet on s'explica els tres usos que té un ganivet! I, per últim, PERQUÈ QUAN SURT DE DINS, SURT DE VERITAT!

ICbS (DesesperançaBis)

2010-02-13T08:46:00.000-08:00

Sola, així es sent en certes ocasions. Fins i tot quan roman immòbil envoltada d'individus. Observa les actituds, suposa que els porta a un gest o altre, un canvi d'expressió en la mirada o una paraula dita amb un to determinat (per subtil que sigui). Aquestes nimieses esbossen el rol social d'aquells que hi ha a prop. Sovint, ella juga, en silenci, dins el seu cap, a despullar les personalitats, a diluir la opacitat provocada per pròtesis socials. Però, també, a vegades, resulta un joc malèvol, ple de desesperança i l'esgota, l'esgota molt. Moltes vegades, ella, intentaria establir algun tipus de comunicació amb dits individus, però mai diuen res que per a ella sigui prou interessant. Tot es torna retòric, repetitiu, insuportable...Alhora, hi ha massa informació, masses paraules malgastades, masses formalismes i diplomàcies i converses políticament correctes i fredes, sempre són molt fredes...I, precisament, és la fredor de les paraules, mai n'hi ha cap que cregui prou sincera com per a que es tregui la corassa. És incapaç de sentir. No deixa que cap de les seves virtuts traspassi les barreres que ella mateixa s'imposa i exaltin el seu esperit. A la fi i al cap, ella, també és un individu, un individu gris.

2010-01-31T02:47:00.001-08:00

“Recordo les seves mans amb nitidesa. Més que pel seu aspecte físic, per la delicadesa amb què tractava tot allò que tocava. De tant en tant, em deia: “Vine Núria, t’explicaré una història”. Obria l’armari, prenia la capseta de les joies i ens posàvem vora el foc. Sempre que feia això, pensava “Ha obert el millor conte i tinc la sort de disposar de la millor narradora”. Amb cada anell, collaret o fermall et transportava a través del temps. Representava el nexe que la connectava a un moment viscut. A través d’ella, vaig aprendre l’autèntic valor de les coses.

Posseïa una mirada serena i tranquil·la. Era reservada, però quan es mostrava tal i com era amb aquesta subtilesa tan sincera t’adonaves de què el millor tresor era dins seu.”

ICbS (Desesperança)

2010-01-24T03:02:00.000-08:00

Té la força,
li manquen les eines...
i a vegades la paciència...
o la constància...
però sobretot l'atreviment...

A les venes hi té foc,
després caliu...
l'espera el torna cendra.

De les cendres,
aguarda una guspira!
Però nega i
la nega
amb l'aigua
dels plors.

I de la cendra i els plors en fa lleixiu,
i d'ell el verí que l'assassina per dins.

ICbS

2010-01-22T08:22:00.000-08:00

Al cau, al cau de cap lloc, de cap llop, de cap llot....En un illot, ple de clots, recoberta de mocs, em netejo amb els plors. Trenco els gots, vull acció, passió, em tallo, perquè no em tallo! G.G. Allin era un mestre! I love de catarsi! Em pixo i em cago en la nimfòmana d'Orus, addicta a les Espases i als Bastos, que quan va necessitada se'n va de Copes!

Dià-leg II "L'advocada del Diable"

2010-01-16T08:57:00.000-08:00

M'assec i l'observo atentament, la meva mirada projecta espurnes vermelles irades. Tot i els 50 cm. de taula que ens separen l'agafo pels ous i li dic:

- Ets més burro que una puta sola de sabata!

- Però què dius? Què collons fas tia?! Estàs com una puta cabra!

- Què faig? Encara et faré un favor! Desgraciat! Però que no ho veus que el que sembres et torna...No n'has tingut prou en caure una puta vegada sobre la mateixa pedra, que ja hi tornes, i dic una vegada més perquè aquestes dues són les úniques que he presenciat, però intueixo que forma part de la teva dinàmica en l'art de la seducció. Però bé, aquesta no és com jo, te les farà passar magres! El que em fa ràbia i em preocupa és el què aprendràs sobre les persones i la confiança que hi pots dipositar?! Res! Ben, res! Cagum la puta!

- No saps res, en quin dret et creus de dir el que estàs dient i, a sobre, d'agafar-me les pilotes amb la pretensió de fer-ne purè?

I afluixant-ne una mica la pressió, jo, tota cabrejada que estava encara, intento, i sóc capaç de posar-me en la pell d'una que creia que era una berragassa.

- Bé, si, tens raó. En el suposat cas que jo compartís la mateixa nimiesa indefinida que ens apropa a tu i a mi amb aquesta nina encantadora et puc dir que, probablement tu en tinguis la teva part de culpa. Ella, és sent confosa, perduda, brollen del seu interior un seguit d'emocions desordenades i contradictòries. No sap què fer...A un l'estima i aquesta estimació tan profunda forma part d'una rutina que la fa sentir segura...De l'altre en sent una atracció desmesurada, desequilibrada, que la porta al límit en certs moments, la qual cosa la fa sentir més viva, atractiva, gateta, seductora i vàlida que mai. I el que jo penso referent a això, és que aquesta noia té el mal de les guapes, masses llebrers superficials i/o insegurs al seu voltant com per a què s'adoni del gran potencial que hi ha dins seu?! No confia plenament en ella mateixa, en les seves capacitats sense passar per l'aprovació d'aquells que l'envolten.

Per altra banda, si em poso a la teva pell, t'exculpo de les culpes de les quals t'estic acusant en la cullarada que tu poses en aquest assumpte dient-te que ets esclau del "no-tenir", que com més et falta, més la desitges. I que quan la tens és com si no existís. I ni un ni l'altre quan us teniu sou capaços de fer res més que seguir amb el joc del gat i el ratolí i com que les circumstàncies no acompanyen, aquest joc ja no té delit. Més a tu que a ella, et fa por tenir, perquè presuposes que el tenir és complir unes expectatives que t'has creat tu mateix i que no et veus capaç de complir. I, collons!, És molt més senzill que això...Es tracta de sentir, de fer! Moment a moment! Cada persona és un món i et pots sorprendre del que et poden donar i de la pròpia virtud que pots desenvolupar i que no sabies ni que existia dins teu!

Ara, una cosa està clara, si tu no saps el que vols, deixa de jugar, perquè hi haurà un moment en què no podràs controlar ni tindràs la gasofa suficient per dur amb elegància, com fins ara, el cotxe de carreres en el que has pujat!

Deixa't portar, estic segura de que ella ho farà, però, sobretot, deixa clar que ella pot caminar al teu costat només si valora les grans capacitats que la fan ser qui és. I si estàs al seu costat, aprén a mostra-li.

Dit això, m'adono que fa estona que he deixat els seus ous i que ara és ell qui se'ls toca com si fos un gos que els hagués passat per un terra empebrat. Ai, pobret.

- Val, suposo que ho he entès...T'has canviat el color de cabell, no?

- Espero que et trobis algun dia, la veritat és que crec que tens un gran cor, però negat d'aigua, al fons de la mar....(mig decebuda) Capbussa't! Posa't a proba i veuràs les extraordinàries capacitats que et fan ser qui ets!

- Osti...hi pensaré.

- No té dit res que tu no sàpigues. Espero que lliguis caps.

http://www.youtube.com/watch?v=5JLtWvUbZvM&translated=1

Dià-leg

2010-01-10T03:40:00.000-08:00

La mirava fixa i serenament quan s'atreví a parlar obertament, sense cap tipus de diplomàcia, amb contundència justificada:

- Et perds entre les teves mànies egocentristes. Quan estiguis totalment convençuda de les teves capacitats i acceptant-les no et creguis ni més ni menys, si no tan sols diferent, única. Quan començis a crear del no-res sense vergonya, després seràs capaç de viure la teva vida. Quan deixis d'observar-te, analitzar el que dius o no dius, el que fas o no fas i facis perquè així ho desitges, ningú, ningú, ni el teu ego, et podran parar els peus. Si desitges fer quelcom, fes-ho! Fes-ho i un cop parit: estima-ho des de l'humiltat. Accepta que el que has creat es tan fruit de les teves virtuds com dels teus defectes i això no és dolent, ans al contrari, abans de què se't mengi per dins com un corc, treu-ho i transforma-ho.

Ella, amb la mirada nerviosa i amb frases inacabades precedides per un "però", com intentant suavitzar la crítica amb motius d'autoengany, finalment agafa embranzida i respon:

- Tens raó, però no sé com fer-ho. El neguit m'encega, crec que deixo de banda el que realment és important. I, francament, fa tan de temps que he deixat de banda el que crec que és important, que encara que em passi pel davant, em sembla massa eteri com per poder agafar-ho al volt.

- Ho entenc. És precissament des del no aferrar-se -acció de la por- que aconsegueixes gaudir-ho, no ho has de posseïr, si ho intentes te'n vas al cap. I el cap, és una màquina que s'ha d'utilitzar en la mida justa. Si l'utilitzes massa, arriba l'obsessió.

- I...la obsessió...és un verí.- diu ella amb la impotència plasmada al rostre.

-Si, però el desig pot més que l'obsessió.

-Ja ho sé! Però com?!

-Quan elimines els "però". Quan deixes de planificar acuradament un "com", un "quan", un a "on" i aquests et porten a un "per què". Aquest "per què" dóna igual a cero, un cercle tancat en si mateix, que no et porta enlloc, que no suma, ni resta, és queda immòbil esperant i veu la vida passar, mentre ell es repeteix una i altra vegada.

ICbS

2009-12-30T03:56:00.000-08:00

Rellamps i trons, capvespres enlluernadors, frecs entre frecs de llençols, giravoltes i més voltes, dansa horitzontal, vertical i una mica de tot plegat. Barrejat, àgil i agitat, ferm, insistent, matitzat i calmat. Seqüències tàctils a mútiples velocitats, intensitats, localitzacions...Insospitades o evidents, tot i així parides en temps únic. Orgàniques, gens mecàniques. Flueixo, frueixo, insisteixo, però no pateixo: fet fruit del moment. I què és el moment quan es viu a través de tots els sentits? El tast d'una seguretat, una certesa puntual.

Tot el que brolla comença per "S".

ICbS(urrealista) o penjada?

2009-12-05T09:09:00.000-08:00

Pengim, penjam, em recullo i em disperso. A la nit, els peus em pugen com l'escuma espargint a través del meu perfil. Em desfaig enèrgicament i el llit, com la boca d'una bèstia enorme deixant reposar el meu cap sobre les seves dents, m'acaba engolint. Desperto amb el cor entre els dits i jugo amb ell com si fos un ratolí, mentrestant, el cap, encara és al llit. Voltes i més voltes en escenaris quotidians. Els volto, sortejo, eludeixo, bordejo o encaro.

A vegades visc dins l'espiral d'un rínxol de donzella, suau, agradable i tintat de color rosa fluorescent, altres, visc dins el d'un torrat de cabell encrespat. Depèn de com bufi el vent,ascendeixo i/o descendeixo. Però sempre limito: entre el cap i el no-res. Sóc un poll que escombra cap a casa, però reconec que el meu esperit és dels que salten al buit. El dilema el trobo entre la prudència de no caure en l'escenari que em pot proporcionar el pèl d'una rata putrefacte confitada en aigua de claveguera i confiar massa en què el rínxol creix.

Visca els Polls Independents! Altrament dits, 3,14159265!

Signat: La funambulista zombie.

EQÜACIÓ EXISTENCIAL

2009-11-29T02:19:00.000-08:00

Hi ha quelcom que no sé què és i del qual no entenc el per què. Forma part d'una sensació gens acotada, una emoció desconeguda i embrionària. Una emoció a la qual s'afegeixen nous matissos, una combinació d'estats fins ara separats que es fonen entre si. De moment, al exterioritzar-ho, degut a la desconeixença delimitadora que en pateixo (Aquí rau el pal que em poso a la roda), transmeto, i això si que ho sé, perplexitat. El meu entorn se'n ressent confusament.

La clau està en mostrar lliurement aquesta ignorància, alhora que humiltat, per seguir el procés de coneixença interna i la relació profitosa amb l'exterior. Si titubejo és per la bifurcació de camins que es troben al meu davant, les infinites possibilitats on adreçar aquesta energia sense prendre ni fer mal als qui m'envolten. Cerco un punt de llum en l'exterior per encaixar la peça del trenca-closques que amago com un drap brut.

Nego el control de dita emoció, però sobretot nego veure-la com a una càrrega. És una energia, no es pot eliminar, si no que es pot transformar. Per fer possible la transformació cal l'exteriorització i és aquí on rau la meva indecisió. Tot i així, el punt de llum es va dibuixant al meu davant. Tinc la certesa d'iniciar una evolució. Els matissos canvien dia rere dia, però en el fons, en la base, en l'escència, de tot plegat, hi ha sorpresa i intrepidesa.

Pas a pas, vaig fent camí, amb els ulls clucs he escollit una de les vies. Aprenc a observar amb la gran resta de sentits. I aquesta resta es torna positiva, perquè no ignoro el que es troba entre els parèntesis.

La incògnita, segueix essent incògnita, però sé que el resultat és infinit.

ICbS

2009-11-28T03:29:00.000-08:00

No ho sé, però crec que aquell dia no em vas mirar: em vas observar. Jo normalment t'observo. No ho sé si forma part d'un microsomni nocturn o d'un d'aquests encreuaments que tan sovint tenim i que, tot i estar tan fugaços com les passes que se m'emporten, en el pensament, m'hi enganxo plantejant-me certes preguntes.

Són el tipus de preguntes que no em fan comptar les passes, em distreuen i connecten neurones cap a altres pensaments o sensacions imaginades o, simplement, es tallen perquè he sentit quelcom que m'ha distret un xic més: l'escalfor del Sol sobtat després d'una ombra, una ràfaga subtil de vent que s'ha colat entre dos edificis, l'entrebanc amb una llamborda que s'eleva entre les que es troba encaixada, un altre encreuament fugaç.

Tot i així, segueixo tancada dins la caixa que duem a dins del crani. Ho visc, però no expresso físicament amb transperència la modificació que em provoca cada situació. Dins la testa hi viu un conserge, anomenat Sr. Por, que recorre el meu cos estrenyent nervis, músculs, ossos i articulacions i, mentre ho fa, em deixa oberta una porta dins el cap per a què m'hi perdi. Llavors, em ve a cercar, m'injecta perjudicis i altres maldecaps.

Si et treus la carcassa, si deixes de fer el capullo i en surts com a papallona, hi ha el perill de què et trobis amb una oruga repugnant que se't mengi les ales perquè vol amb inmediatesa el que encara no té perquè ha de fer un camí que tu ja has fet amb paciència?

El que està clar és que si vius el moment i en transmets el que et provoca, el conserge se'n va a l'atur.

ICbS

2009-11-27T03:25:00.000-08:00

Refuto la permanència d'un edifici mal ergit! L'aluminosi souvenir és pels covards! Vull enderrocar el meu bloc i reinventar! Accepto el canvi constant com a natural! Em construeixo de matèria volàtil i desintegro maons mal quadrats! No m'és vàlida l'opció d'anar al bloc del veí. El veí no té les eines per fer-m'hi encabir.

Si el veí té un bloc de pisos, deu tenir un plànol, dins el plànol es veuen habitacions, passadissos, ascensors i les normes per a circular-hi "correctament" -unes direccions marcades subliminalment que ell no qüestiona-. En definitiva, el que això em suggereix és tancament, entramat, marginació d'espais oberts, alhora, també, protecció, però sempre subjectiva.

M'estimo més volar pels aires! Quedar ben cuita en el foc! Embriagar-me d'aigua! I enfangar-me com un gos en la terra! Només des de la sinceritat, el veí pot mostrar idees, embrions d'eines!

ICbS

2009-11-26T01:36:00.000-08:00

Aquí, ageguda sobre la tofa, amb la mirada distreta i les espatlles encongides! Aquí, tot i la serenor del dia, gec compungida! Aquí i ara, entre l'enclusa i el martell pateixo la insistència dels segons! Tic, Tac, Tic, Tac! Putu Tic-Tac! Claus i sang brollen de les orelles! Vull sortir al carrer, que el Sol cremi el pèl moixí i el vent gèl·lid ho contrasti amb una rosada! Que resuscitin de les cèl·lules mortes de la pell nàpies ben grosses! Vull deixar el cap malgirbat ben tancat dins una caixa de cabals i tornar a la despreocupada infantesa! Vull romandré lliure de capes i capes i capes de ceba podrida! Treure'm la disfressa i anar nua pel carrer i aixecar el dit a les iaies reprimides, a les mirades acusadores i aquesta colla de malfollats que som tots plegats! I, per què no, un cop fet això, abraçar-los, amb molt d'amor, i fregar els meus pits petits contra els seus cors endurits! I amb molta coherència, tret de les circumstàncies, descriure'ls amb nitidesa i empatia extrema el dia en què van deixar de ser nens i nenes! Qui és la bèstia? Si no fos la covard que sóc ara i visqués el que ara escric, voltaria pels jardins del manicomi demanant compulsivament a la gent-normal-i-corrent cigarretes, cigarretes i més cigarretes i, potser, també els demanaria claus!

Tic-Tac-Tic-Tac-Fora!

La Núria giravolta a dins de l'olla, mentre la cullera dansa. El morter talla l'alè!

EL MOMENT PREVI ABANS DE L'ESCLAT

2009-11-25T08:28:00.000-08:00

S'aproxima a una distància mil·limètrica i ridícula dels meus llavis. Ardeixen. El tinc tan a prop que noto el frec gairebé imperceptible provocat per un pols ascendent. El pessigolleix es trasllada com el vent a la resta del cos i retorna en un calfred darrere el clatell. M'abriga amb la seva mà aspre impregnada de tendresa i corregeix la distància que ens separa.

ICbS

2009-11-25T08:08:00.000-08:00

Gats escardalencs cabrejats
resseguint el contorn arquitectònic de parets de ciutat.
Podrides!
Húmides!
Pèl pobre,
eriçat,
gèlid
i tacat!

ICbS

2009-11-25T02:48:00.000-08:00

En el fons del fons hi ha un misteri que intuït, sembla infinit.

El control d'aquest misteri rau en les pors, les inseguretats.

De l'absurd surt el sentit.

Doncs el sentit d'existir és inexplicable,

I extraordinari!

ICbS

2009-11-21T04:51:00.000-08:00

Foc al pit!
Aigua al cos!

Vapor
sor(g-t)eix
escletxes
pell....

I el cap...
Ai, el cap!
El cap vol(a cap al)
terra!

NEGUIT

2009-11-13T07:34:00.001-08:00

El neguit és la força motriu a regular de la força motriu de la nostra existència. És topar amb una mateixa. Una oportunitat per perdre’s en el caos o dosificar, dirigir i plasmar en el present el caràcter energètic de cadascú. És el desig d’equilibri. El pas previ al punt mig, entre límits. No existeix la calma, sense el neguit. És una senyal d’ alerta i alhora un regal per al present a viure. Crea preguntes existencials i troba respostes efímeres. I què és viure si no una suma d’instants?

NIT

2009-11-13T07:24:00.000-08:00

La nit, la negra nit, embolcalla de misteri el que esdevé, el que ha esdevingut i el que esdevindrà. A darrera la foscor no hi ha res i hi és tot. Evitar fredament o sentir imaginant. D’imaginar frueixen els desigs, les pors, els dubtes. Resguardar els sentits en la nit és vèncer la pitjor por: conèixer-se a una mateixa.

Un mirall que reflecteix el propi ésser.

CARNISSERIA DÚCTIL

2009-06-01T04:40:00.000-07:00

Un cap, un cervell, tan se val, per a ells és el mateix:

ROMAGUERES D'ACER

Un cos, un objecte, un ham dins un peix, tan se val,
per a ells és el mateix:
BIGUES D'ALUMINI
MOLDAJABLE
EN UN TEMPS RELATIU
I L'EINA PERTINENT.

HI HA FORTA DEMANDA DE CORBES SUBLIMS,
QUELCOM A TREBALLAR SUPERFICIALMENT.

EXÈRCIT DE FERRERS
COMPLAENT DESITJOS FREUDIANTS
EL MARTELL CONTRA L'ACER, REPICA FORT!
L'ECO DE....
L'EGO L'EGO L'EGO L'EGO L'EGO....
DINS EL BUIT!

ARROGÀNCIA FEBRIL
OBSTINADA,IMPARABLE, DESTRUCTORA...
MARTELLS, CARGOLS, FEMELLES!!!
SUOR, BABEIG, MAREIG ....
MASSA DUR PER UN SR. "FABER FERRANUS"?!

ESPURNES DE RÀBIA DESMATERIALITZADA,
IMPOTÈNCIA, SUBMISSIÓ...
TRANSFORMACIÓ FRUIT DE LA DOMESTICACIÓ,
DESTINADA A L'OXIDACIÓ.

PELS PERSEVERANTS,
FÓRMULES MATEMÀTIQUES
APLICADES A LA FÍSICA
O LA QUÍMICA....

EN AIXÒ HI HA UNA QÜESTIÓ IRREFUTABLE,
CAP HIPÒTESI CONSTRUÏDA FINS EL MOMENT
ÉS CAPAÇ DE DESTRUÏR EL QUE S'ESTÀ FENT.

PERÒ HI HA QUELCOM VIABLE I HO DEIXO A L'AIRE:
US HEU PLANTEJAT MAI QUE LES EINES
QUE MOLDEGEN L'ACER
ES CONSTRUEIXEN D'ACER?

PRIMER, PRENDRE CONSCIÈNCIA.
LLAVORS, MUTAR COM ET COMPLAGUI...

DELECIONS, TRANSLOCACIONS, TRANSVERSIONS, TRANSICIONS.

UN DIABLE AL PARADÍS - Henry Miller (fragment)

2009-05-28T01:43:00.000-07:00

Es tracta del diàleg que té Henry Miller amb el Sr. Moricand, un home ombrívol que condiciona tot els seus pensaments sobre la vida a l’astrologia. Al finalitzar el discurs diu així: “Naturalment, no vaig pronunciar aquest parlament d’una sola tira, ni ben bé amb aquestes paraules. La major part de coses potser em limito a imaginar que vaig dir-les. No hi fa res. Ho dic ara com si ho hagués dit llavors. Ho tenia tot al pensament, no sols una vegada, sinó repetidament. Preneu-ho pel que valgui”. Doncs això, prenu-ho pel que valgui.

Comprendre els propis problemes, poder-los considerar més profundament i eliminar els innecessaris, res d'això m'interessa ja. La vida com a càrrega, la vida com a camp de batalla, la vida com a problema, tot això són maneres parcials de contemplar-la. Sovint, dos versos d'una poesia ens diuen més, ens donen més que el llibre més pesat d'un erudit. Per tal d'aconseguir que una cosa sigui verament significativa, cal poetitzar-la (...) El coneixement pesa, la saviesa entristeix. L'amor de la veritat no té res a veure amb el coneixement o amb la saviesa; queda més enllà de llurs dominis. Sigui quina sigui la certesa que posseïm, sempre queda fora del reialme de la prova.L'aforisme diu " cal de tot per tal de fer un món". Precisament. Per això no és veritat pel que fa als punts de vista o a les opinions. Reuniu totes les descripcions, tots els punts de vista, totes les filosofies, i no aconseguireu una totalitat. La suma de tots aquests angles de visió no és ni serà mai la veritat. La suma de tots els coneixements és una confusió més gran. L'intel·lecte en fuig. L'enteniment no és l'intel·lecte. L'intel·lecte és un producte de l'”ego”, i l'”ego” mai pot ser aquietat, satisfet. Quan comencem a saber que sabem? Quan hem deixat de creure que podem arribar a saber. La veritat és un producte de la renúncia. I és muda. El cervell no és la ment; és un tirà que vol dominar-la.

Quina relació té tot això amb l'astrologia? Potser cap, i al mateix temps moltes. Per vós, jo sóc la il·lustració d'un cert tipus de capricornià; per un analista, sóc una altra cosa; per un marxista, una altra mena d'espècimen, etc. què significa tot això, per mi? Que m'importa el que registra el vostre aparell de fotografia? Per a veure una persona en la seva integritat i tal com és, cal fer servir una altra mena de cambra; cal tenir un ull encara més objectiu que els vidres de la cambra. Cal veure a través de les variades facetes, els brillants reflexos de les quals ens ceguen sobre la veritable naturalesa d'un individu. Com més aprenem, menys sabem; com més equipats ens trobem més incapaços som de veure. Només quan ens desocupem de veure, de saber, veiem i coneixem de veritat. aquell qui veu i coneix no té cap necessitat d'ulleres i teories. Tots els nostres esforços i combats tenen el caràcter d'una confessió. És una manera de recordar-nos a nosaltres mateixos que som dèbils, ignorants, cecs, incapaços. Quan de fet no ho som. Ho som tan o tan poc com ens permetem de pensar que ho som.De vegades em sembla que l'astrologia deu haver-se iniciat quan, en el curs de la seva evolució, l'home va perdre la fe en si mateix. O, per dir-ho d'una altra manera, quan va perdre la seva totalitat. quan desitjava conèixer en lloc de ser. L'esquizofrènia va començar fa molt de temps, no ahir ni abans d'ahir. I quan l'home es va partir, ho va fer en miríades de trossos. Però fins i tot avui, per molt fragmentat que estigui, se'l pot tornar a integrar. L'única diferència entre l'home adàmic (Adam) i l'home actual és que el primer va néixer al paradís i el segon ha de crear-lo. I això em porta al tema de l'elecció. Un home només pot aconseguir-ho quan s'adona que ell mateix s'ha fet esclau. I essent esclau es fa lliure. I com més lliure es fa, menys decisions ha de prendre, menys necessitat té d'escollir. Llibertat és un nom inapropiat. Caldria dir certesa. Infal·libilitat. Perquè, en realitat, en tota situació només hi ha una manera d’actuar, no dues o tres. La llibertat implica elecció, i l’elecció únicament existeix en la mesura en què som conscients de la nostra ineptitud. Es podria dir que l’adepte no pensa. Ell i el pensament, ell i el camí, són una mateixa cosa.

(...) em limito a parlar un altre llenguatge. Estic dient que la pau i l’alegria són a l’abast de tothom. Estic dient que el nostre ésser essencial és diví. Estic dient que no hi ha limitacions ni d’acció ni de pensament. Estic dient que som aquí, que mai podríem ser en cap altre lloc, com no fos per mitjà de la negació. Estic dient que veure diferències és establir-les. Un capricornià és un capricornià només als ulls d’un astròleg. L’astrologia utilitza uns quants planetes, el sol i la lluna, però, què me’n dieu, dels altres milions de planetes, universos, estrelles, cometes, meteors, asteroides? Compten la distància, el volum, la brillantor? No és tot el mateix, interactiu, interpenetrador? Qui s’atreveix a dir on comencen i on s’acaben les influències? Qui gosa dir què és important i què no ho és? Qui mana en l’univers? Qui el regula? Quin esperit l’informa? Si ens cal ajuda, guiatge, direcció, per què no acudim directament a la font? I per què volem ajuda, guiatge i direcció? Per fer les coses més confortables per a nosaltres, per ser més eficients, per aconseguir més bé els nostres tres propòsits? Per què tot és tan complicat, tan difícil, tan obscur, tan insatisfactori? Perquè ens hem fet el centre de l’univers, perquè volem que tot obeeixi els nostres desigs. El que ens cal és descobrir que desitja “allò”, digueu-ne vida, ment, U, com us plagui. Si aquest és el propòsit de l’astrologia, compteu amb mi.

Hi ha una altra cosa que m’agradaria de dir-vos per acabar d’una vegada amb el tema. Es refereix als nostres problemes diaris, principalment al problema d’entendre’ns els uns amb els altres, cosa que sembla ser el problema principal. Jo dic que si ens hem d’encarar els uns amb els altres amb el prejudici o la consciència de la nostra diversitat i de les nostres divergències, mai no adquirirem prou coneixement per a tractar-nos d’una manera planera i eficaç. Per a entendre’ns amb un altre individu, cal que ens obrim pas fins al fons de l’home, fins en aquell substràtum humà comú que hi ha en tots nosaltres. Això no és una cosa gaire difícil i certament no exigeix que siguem psicòlegs o llegidors del pensament. No tenim cap necessitat de saber res sobre els tipus astrològics i la complexitat de llurs relacions davant això o allò. Hi ha una manera senzilla i directa de tractar amb tots els tipus, la sinceritat i l’honestedat. Ens passem la vida mirant d’evitar les ofenses i les humiliacions de què els nostres veïns ens podem fer víctimes. És una pèrdua de temps. Si abandonàvem el temor i el prejudici, podríem entendre’ns tan bé amb l’assassí com amb el sant. La xerrameca astrològica m’atipa quan observo que la gent estudia els seus diagrames per deslliurar-se de la malaltia, de la pobresa, del vici, del que sigui. A mi em sembla una lamentable temptativa d’explotar les estrelles. Parlem del destí com si fos una cosa que se’ns imposa, ens oblidem que el creem dia darrere dia. I per destí entenc les desgràcies que ens afligeixen, les quals només són els efectes de causes, no tan misterioses com pretenem, ni de bon tros. La majoria dels mals que patim es deuen directament a la nostra conducta. L’home no sofreix a causa dels estralls que produeixen els terratrèmols i els volcans, els huracans i els maremots; sofreix de les pròpies equivocacions, de la seva ximpleria, de la seva ignorància, del menyspreu en què té les lleis naturals. L’home pot eliminar la guerra, pot eliminar la malaltia, pot eliminar la vellesa i probablement també la mort. No li cal viure en la pobresa, en el vici, en la ignorància, en la rivalitat i la competència. Totes aquestes condicions queden dintre del seu abast i té el poder d’alterar-les. Però no podrà alterar-les mentre es preocupi únicament del seu destí personal. Imagineu-vos un metge que refusés els seus serveis per temor a la infecció o a la contaminació! Tots som membres d’un sol cos (...). I tots estem en guerra els uns amb els altres. El nostre cos físic posseeix una saviesa que ens falta als qui l’habitem. Li donem ordres que no tenen sentit. No hi ha cap misteri pel que fa a la malaltia, al crim, a la guerra, als milers de coses que ens fastiguegen. Cal viure d’una manera simple i raonable. Oblidar, perdonar, renunciar, abdicar. Cal que estudiï el meu horòscop per comprendre la prudència d’una conducta tan simple? Cal que visqui amb el passat per a gaudir el demà? No puc descartar instantàniament el passat i començar tot d’una a viure una vida com cal, si de veritat en tinc ganes? Pau i alegria...Dic que podem obtenir-les si les demanem. Dia darrera dia és l’únic que demano. En realitat, ni em cal tant. Únicament l’avui. “Le bel aujourd’hui” No és així com es titula un dels llibres de Cendrars? Doneu-me un títol millor si podeu...

PART II

2009-03-09T11:11:00.000-07:00

És un dissabte de ressaca. És un dissabte qualsevol, un dissabte rutinari, un dissabte de tambors esclatant alegrement dins el meu cap. El so és agradable i fan que el buit en el que em suspenc sembli no alterar la meva activitat cardíaca. Encara denoto l’efecte, el meu cos es troba en trànsit i veritablement esgotat, però el cap encara s’alimenta del calmant de la nit anterior.

La tarda transcorre i el cuc de l’estómac va agitant progressivament l’ ànsia. Faig el pertinent per calmar-ho: la primera dosi d’alcohol.

La nit ja és aquí. Tot apareix tal i com esperava. Els detalls que en altres circumstàncies passarien desapercebuts ressalten per sobre de tot. De moment tot va bé....controlo. Si, controlo la situació.....

Passades dos hores, en un instant, deixo de controlar tot el que m’envolta. El descontrol s’ha introduït violentament a la matèria més immediata. Tot degut a tres quarts de litre de “Rom Pujol” i una maria molt potent. A cada glop i a cada calada la incomoditat s’apodera del meu ésser i amb una cantarella visceral els “Harina de Huesos Humanos” substitueixen la veu del subconscient....”Eres débil sin la botella en tus manos. Debes llenarla para poder ser alguien. Necesitas la atención de aquellos que te ignoran. La evolución del ser humano en el culo de tu vaso. ¡Eres joven! Bonita excusa para un chico debil”....

Està clar que si m’hagués controlat, els versos no s’haguessin colat amb tanta ràbia, m’hagués enganyat i encara romandria tranquil·la, però això no toca aquesta nit.

Mentre penso això sento, de fons, la música d’una imitació gairebé calcada a la de “Los Crudos” sortint a tot drap d’uns amplificadors envoltats de boira artificial. Aquella que fa pudor a maduixa podrida. Em trobo palplantada en un solar okupat per l’ocasió. Gaudeix de la seva pròpia idiosincràsia: ple de personatges d’estètica i actitud - si més no de façana – punk barcelonina.

Les cames comencen a trontollar. El cap sembla el cel obert on avions de combat s’exhibeixen fent acrobàcies entre núvols d’una densitat i foscor extrema. Al instant! Xoquen, s’estavellen i estellen! Es converteixen en bombes atòmiques, els efectes visuals de les quals apareixen en colors estridents, psicodèlics, psicotròpics.

Entre esclat i esclat es cola una imatge de realitat. Em confon terriblement. Massa instantània com per aguantar-me en el meu propi eix. M’atordeix, però tot i així, sóc totalment conscient de la penombra de la nit i del que en ella s’hi troba.

Sé que em trobo en una situació denigrant. L’expressió dels aquí presents m’ho confirma. I mentre dic això em trobo de cop i amb una nitidesa extrema les faccions d’un noi. Una farola incandescent accentua la seva pell fosca, les vores dels seus ulls són negres com el carbó i s’enfonsen fins el més enllà pronunciant-li els pòmuls i caient en picat cap a una barbeta afilada, mig afaitada...Un gos sarnós fregant els meus pantalons...Una cervesa caient al buit...Una riallada apunyalant la meva oïda...Els ullals i els musells de dos gossos en zel...”Gent-Cool-Underground-Pixapina” borratxa escopint eslògans i poses i rols i cerveses! Tot, en el vaivé d’una seqüència d’artifici mental i mos de realitat amb diferents intensitats esclatant dins el cervell!

Quan penso en el rom ara em ve a arquejades evitant el pensament que es tracta del rom expulsat per la boca insalubre d’un vell ebri addicte als Purus d’estraperlo. No puja ni baixa cap fluid vomitiu. Es queda immòbil entre la boca de l’estómac i el cul de la laringe, mentre juga dins el meu organisme!

Cada cop em veig més abocada a una visió frenètica i espasmòdica del que m’envolta. Visions des de diferents angles, sense ser conscient dels desplaçaments físics que les provoca. És com la cinta d’un film retallada i empalmada a deu segons de seqüència després. El tros que falta el guia el subconscient.

Al mateix temps, el subconscient juga a dues bandes. Mentre em guia en la realitat física trontolla la meva ment amb metàfores visuals fugaces d’un pessimisme exagerat, extrapolat i excessiu. Entro a la matèria perquè el subconscient ho decideix així. Agafa retalls de realitat i els converteix en monstres, éssers esperpèntics, éssers deformats reflectits en els mateixos miralls còncaves del “Carreró del Gat” i arrencats del seu significat originari s’injecten dins la meva testa.

Tot el que he silenciat, tot el que no he dit durant molt de temps, tot el que no faig mentre paro el motor, tot i torno a repetir: EXCLUSIVAMENT TOT. Ho mastega cru la vaga percepció de la consciència. Fins i tot, sento lo elàstic i persistent que és menjar quelcom cru, difícil de mastegar i pair. Quan crec aconseguir engolir un pensament i enviar-lo ben lluny on el record es perdi, apareix a la laringe, on mai s’acumula prou substància com per expulsar-la violentament.

He d’expulsar alguna cosa i el meu cap tradueix la matèria en pensament i el pensament en matèria. No aconsegueixo portar res més enllà del maleït cul de la laringe.

Mentrestant, sento una urpa arrossegant-me dins un pou, però no tinc prou forces per recobrar la consciència i lluitar contra ella. L’atracció comença per les extremitats enfonsant-me cap al sòl. Em marejo, tremolo i caic a un lloc sospitosament sense fi. M’adormo i no vull....

Els arbres es brandeixen al ritme de l’ orejar de l’aura. La lluna es percep plena i estranya, lluminosa i entelada per una boira gebrada.

Estic dreta davant la balconada de la terrassa. Em sento lleugera. La meva germana s’acosta per darrere i amb dos copets a l’espatlla i una mirada espantadissa em fa saber que vol que la segueixi.

En la foscor, entrem a casa, travessem el menjador i arribem fins la porta del passadís que dóna al patí interior.

Amb un so tallat i sec m’adono que la meva germana a obert el llisquet de la porta. Un cop al pati la llum de la lluna es filtra a través del cobert d’uralita verda, tret d’aquesta tot roman fred i apagat. L’únic soroll que es sent és el rajolí d’aigua del safareig. Persistent i inesgotable pica contra la pedra.
Mentre apartem les romegueres que s’interposen, avancem per la passarel·la que hi ha entre les parets de casa i la muntanya. Ens arribem a un racó oblidat on la meva mare hi estenia la roba. Ara el filferro és ple de rovell i la mala herba ha crescut desdibuixant l’antic espai que hi havia dins el record.

Aquesta vegada anem més enllà. Ens colem per les “rerefaçanes” de les dues cases veïnes amb dificultat. Un gat mig salvatge i esquerp salta de la teulada i escapa entre l’herba brandint les branques mentre deixa anar un miolar de destorb i cabreig. S’enfila a la muntanya i desapareix.

Seguim avançant fins l’última cantonada del grup de cases adossades. Saltem un metre i mig introduint-nos al pati del darrere. Per una finestra rectangular i a una alçada considerable espiem expectants a l’interior. Sabem que passa alguna cosa, ho pressentim i quan fem la primera ullada es mostra davant nostre una congregació de persones estranyes. Totes vesteixen el mateix color negre, tenen el mateix to de pell pàl·lid i la mateixa actitud rallant el mimetisme. Ometen el que per nosaltres és un secret en les seves paraules i mostren amb gestos i mirades. La seva energia els delata donant-los un aire místic i incomodant.

Tinc fred. Obro els ulls i, de nou, em trobo dreta davant la balconada. El cap ha esborrat el camí de tornada. Aquest cop observo la carretera que passa per davant: vella, malmesa, perduda....Si, és una carretera perduda.

A l’horitzó de la carretera, allà on els sentits i els pensaments només aconsegueixen fer hipòtesis sobre el que embolcalla la penombra es comença a dilucidar una figura. A mesura que s’acosta detallo que es tracta d’un home. Porta pantalons de saca marró, lligats amb un cordill i el tors està al descobert. Llarg i somort avança sense sentit. Segueix una línia recta, només això. Al passar-me pel davant es fa palesa la manca d’expressivitat. La cara és seca i la mirada buida. Els ulls enormes, foscos i decaiguts m’atrauen i m’arrosseguen a aquesta buidor i s’apodera de mi un neguit extrem que ja havia experimentat en nits de convulsió. Torna a mi una imatge recorrent sense explicació, sense poder decidir tenir-la o no i sobretot sense resposta.

Neguit, neguit, neguit i atracció em transporten a un cotxe. Pitjant el peu a fons, a tot gas, ressegueixo per la mateixa carretera les tres façanes. Quan arribo a l’última casa, empesa pe una intuïció terrorífica, freno. Baixo del cotxe tremolant. Avanço unes deu passes en direcció a les escales. En el somni, les escales es troben sota cobert. Amb una passa més entro a dins. I a la cantonada interior observo amb un terrible espant dos cossos humans oberts en canal i penjats d’un ferro. Les entranyes surten desmesuradament i el terra és ple de sang. Sang, sang i budells......

Desperto i tinc molta fred. Estic ajaguda a terra arreplegada sobre el meu cos. De cop, començo a expulsar violentament tot allò que abans de ser arrossegada per la mà es quedava immòbil al cul de la laringe. Un tifó d’ angoixa materialitzada a tot volt em calma per un temps....però qui sap per quant de temps.

Confusió, contradicció, retalls de realitat subjectiva condicionada per un espai i un temps sense fi. Suspensió en el buit.

SUSKEDA

PART I

2008-12-11T04:31:00.000-08:00

Era una nit de vent. Les branques dels arbres fregaven entre si escamant la seva escorça. Les fulles semblaven microscòpics plats de bateria sonant milers de vegades en un instant. La llum de la lluna es colava entre les cicatrius del tronc i creava polimòrfiques cares que es perdien, cedint pas a la infinita obscuritat de l’ésser d’aquells esperpèntics arbres. I així, en aquesta atmosfera es dóna lloc a una altra nit d’ angoixa, descans fallit i por, molta por....

Miro per la cueta dels ulls i em sembla veure formes que es mouen per l’habitació. El cap em diu: “Joana, tranquil·la” i al dir això recordo, en un moment breu....”El somni de la raó produeix monstres” i el meu cap recalca “monstres”. I després torno, per raons superiors a mi, a mirar per la cueta dels ulls. M’enfonso en els llençols. I observo l’espai que m’envolta, que m’oprimeix, que m’encega amb la seva foscor. I tremolo. I em fa dolor. I de cop la branca d’un arbre cau desviant la meva atenció a través de la finestra. És el vent, el reiterant vent, que m’entra per les orelles i em remou el cap i els pensaments. Se’n va al pit i al veure que no té sortida m’atrapa en el neguit. I lluito per a què l’aire que jo vull entri com vull i també ho faci al sortir.

De cop, sento calma, una estranya calma que il·lumina els llençols i m’acaricia lànguidament la mà que hi tinc estesa a sobre, però la llum es torna en un brogit de fúria i la mà ja no sembla mà i el llençol ja no sembla llençol. Ara la mà sembla que no em respongui i el nòrdic...el nòrdic, per moments crec que prendrà vida i se’m menjarà i em portarà ben lluny, al fons, al fons de tot plegat: al fons del que és incontrolable, al fons del que és desconegut, al fons del subconscient, al fons de l’infinit....

Tinc un gos al meu costat que s’aparta, però que es vol apropar. Sento en la seva mirada una atracció incontrolada i el seu cos entra en sublims espasmes de repulsa. Jo, no hi puc fer res, perquè el camí que jo estic fent està dins l’inconscient. No gaudeixo en aquests moments de la lucidesa que em proporciona la matèria. Només sento i en sóc esclava. Veig el que veig i estic on estic. La meva única acció és tirar endavant amb el gos al costat provocant en mi només que culpabilitat, incomoditat i tristesa, molta tristesa.

No n’hi ha prou amb això. La ment m’ha preparat una horrible sorpresa. Al final d’aquest camí hi ha la barraca on el meu pare endreça tots els trastos: fustes i altres andròmines. Al costat de les andròmines, la gàbia de tots els gossos i gosses que han passat per casa. Però, en aquest cas, no hi ha cap gos a dins la gàbia. Hi ha un gran tumult de gossos apilonats ben bé al costat de la reixa metàl·lica. Tots tenen la mateixa expressió que el gos febril que m‘ha acompanyat fins el moment, però intensificada pel nombre de quaranta gossos embogits.

Gossos, gossos, molts gossos, gossos de pelatge pàl·lid i brut i mirada irada en un vermell malaltís. Una mirada que em desfà i em converteix en l’essència del fàstic. Gossos espasmòdics lladrant udols tallats d’eructes, defensant-se d’una amenaça irreal amb dents afilades i podrides. Està clar que no els provoco la millor de les sensacions...però i a mi? A mi....em glacen per dins. Noto com el fred s’acumula i explosiona a les puntes dels meus dits. Sento com la pell em repel·la i vol escapar...Vol fugir. Els pèls s’ericen i empenyen cap enfora i estiren i estiren i estiren la pell.....

I desperto en la mullena de la matinada i els llençols són com fastigoses bavoses que em rellisquen per la pell, pels plecs més amagats de la pell. I torno a observar per la finestra i el paper que tapava el forat ha caigut per la força del vent. Ara, una brisa fóra de context es cola i em fa aclucar els ulls.

De nou, entro, al fons del que em fa por, del que és desconegut, del que és infinit i fosc, molt fosc, molt fosc, molt fosc....

SUSKEDA