Observo el que ha creat, mentre civilitzadament ell espera que jo reaccioni amb el vocable, i així ho faig, trista i inorgànicament, subordinant el meu instint a canvi d’un quadrat de xocolata i una masturbació de camí a casa. Però, en el fons i sense actuar, percebo que m’agradaria que em prengués amb les seves mans pels malucs fermament i dins meu seguís l’estructura d’un jazz infinit, on la improvisació estigués al servei dels sis sentits atenent únicament al present que compartim.
Juguem a què la corrent de sensacions sigui ignorada, però existeix la convicció subliminarment compartida de què els gestos furtius d’un i altre coincideixin i es descobreixin en el mateix instant i que allò latent es manifesti desencadenant inevitablement en l’emergència dels instints i el curt circuit permanent del raciocini. Tan sols un joc seductor entre els dos fora del drama i la voluntat no podria mantenir a ratlla les emocions. No és la por la que parla, és la supervivència. Dit això, catalitzo l’inconscient a través del mot, aquí el salt, la suspensió a mans de la imaginació....
La llum que entra per la petita finestra omple l’habitació d’una atmosfera en clarobscur. La sanefa del paper pintat de la paret es confon amb les aigües que reflecteix un mòbil de vidres de Bohèmia escapçats. Entre nosaltres es passeja un oreig lleuger. M’observa i em traspassa assegut sobre una cadira vella. S’apropa, lentament, fent xerricar les fustes del terra, passa rere passa va fent camí cap a mi. Es para dues passes abans d’arribar i jo reprenc l’impuls que ell ha callat des del costat oposat. Alça els braços i descorda el primer botó de nacre de la meva camisa, jo el penúltim botó de metall dels seus pantalons. El rellotge de la cuina ha deixat de sonar. Ell, segueix amb el segon, el tercer i el quart amb delicadesa i afany. Seguidament, jo, descordo l’últim, el previ a una cremallera que faig lliscar suaument avall, després que ell descordi el cinquè, el sisè i últim i abasti amb un frec tímid i atraient la meva cintura amb les seves mans. Esgrimeixo les últimes dents del trajecte metàl•lic. M’observa, em desitja amb la mirada plena de tendresa, i jo amb el capciró dels dits responc suaument amb la tangència al seu estímul notant l’herba verda que s’enlaira rere el seu coll. M’atrapa entre els braços i el turó d’un home que es creia mort m’afalaga amb sospirs de vida frisant entre les crestes.
Amb la llengua afilada, però amb la textura del cotó fluix, dibuixo un cercle de foc al voltant del seu lòbul carnós. Preparo la diana d’unes elegants, però famolenques dents pirinenques. Els llavis, al seu torn, humitegen la pell assetjada. El joc dels que s’obren quan parlen, s’expressa sembrant molsa al llarg del camí ral del contorn del seu caràcter fins arribar al cau per on sorgeix aquosa i ondulada la serp que guarda. Rere la carcassa, l’animalitat expansiva, la seducció inevitablement atractiva, la que ens deslliura. I aquí, les dues llengües dansen contornsionant-se instintivament l’una amb l’altra. Les serps es tornen dracs, les escames despunten a l’alba de la seva mirada. I així, les espurnes del desig ressegueixen el recorregut d’un viatge aparentment reincident, però veritablement inexplorat. Una nova mirada es desprèn sobre la pell. Intuïm amb plena certesa el recorregut que desitja l’altre i l’oferim generosament fins l’esgotament.
El compàs colpeja l’espai. El ritme es transforma en llum i ombra a través d’una bombeta incandescent i es projecta en la llunyania més propera. I una obra estranya i encisadora es mostra dins nostre. La suor sorgeix en harmonia. El faig crea la fageda: cava, desenterra, sembra, s’arrela en la foscor, cerca la claror, neix, reneix i, així, cada cicle esgrimeix racons sense fi que es resguarden el tast pel proper torn. El vesc regalima fins que s’endinsa en l’ullet per on traspunta la lluna, omple i desborda subtilment el cabal del canal del rierol de la vall.
Llisco sobre la seva esquena i jugo i ell, amb desesper, m’atrapa i jo somric i el mossego de nou com el gat marrec que s’alimenta. M’aparta els cabells de la cara amb la pega dolça que ara té per dits i l’atrec amb les cordes del meu violoncel i frega per a que soni la música dins meu, de nou, una vegada més, només una vegada, i torno a jugar i el faig resseguir lentament l’anella del seu captivi. Oh! I quina febre em captiva mentre m’atrapa en els accents! L’escolto xiuxiuejar ple de força a la vora, molt a la vora, tan a la vora que les pestanyes em tremolen. I amb la punta sobre el cim, el gland sobre el mugró, sento l’eriçó sota el melic.
Recorre amb mans aspres la matèria dúctil del meu ésser i s’enfonsa arrelant-se suaument dins les entranyes. Bec amb afany del conc que es troba amagat entre les seves costelles, creix la tulipa color grana a la vora d’un mar nocturn amenaçant. Esferes numinoses sorgeixen a través de les ninetes. Levitem entre infinits i simultanis móns. Fusions alquímiques en ‘estacatto’, cossos entre frecs de llençols esdevenen vapor, la ingravidesa del no res apareix i la lluna ens esguarda de les ones. I torna, en una intermitència frenètica, el projecte desitjat per l’ésser, l’escencialització de la matèria. Intrèpides cançons ressonen en coves, i com més enllà se’n va l’eco, més enllà viatgem, a través dels temps, ritualitzem en un acte sagrat el so d’aquells tambors greus, subterranis i ancestrals. Atanso les cames com si fos l’arc i ell la fletxa i dins el foc del meu forn el fonc. En gemecs expiro la transformació. I seguim així en la intemporalitat del que tasta el desig esperat, sota l’influx del subconscient, la innocència del present i l’artesania compartida. I el Caos esdevé un joc de l’Ordre.
