domingo, 19 de febrero de 2012

ICbs


Observo el que ha creat, mentre civilitzadament ell espera que jo reaccioni amb el vocable, i així ho faig, trista i inorgànicament, subordinant el meu instint a canvi d’un quadrat de xocolata i una masturbació de camí a casa. Però, en el fons i sense actuar, percebo que m’agradaria que em prengués amb les seves mans pels malucs fermament i dins meu seguís l’estructura d’un jazz infinit, on la improvisació estigués al servei dels sis sentits atenent únicament al present que compartim.

Juguem a què la corrent de sensacions sigui ignorada, però existeix la convicció subliminarment compartida de què els gestos furtius d’un i altre coincideixin i es descobreixin en el mateix instant i que allò latent es manifesti desencadenant inevitablement en l’emergència dels instints i el curt circuit permanent del raciocini. Tan sols un joc seductor entre els dos fora del drama i la voluntat no podria mantenir a ratlla les emocions. No és la por la que parla, és la supervivència. Dit això, catalitzo l’inconscient a través del mot, aquí el salt, la suspensió a mans de la imaginació....

La llum que entra per la petita finestra omple l’habitació d’una atmosfera en clarobscur. La sanefa del paper pintat de la paret es confon amb les aigües que reflecteix un mòbil de vidres de Bohèmia escapçats. Entre nosaltres es passeja un oreig lleuger. M’observa i em traspassa assegut sobre una cadira vella. S’apropa, lentament, fent xerricar les fustes del terra, passa rere passa va fent camí cap a mi. Es para dues passes abans d’arribar i jo reprenc l’impuls que ell ha callat des del costat oposat. Alça els braços i descorda el primer botó de nacre de la meva camisa, jo el penúltim botó de metall dels seus pantalons. El rellotge de la cuina ha deixat de sonar. Ell, segueix amb el segon, el tercer i el quart amb delicadesa i afany. Seguidament, jo, descordo l’últim, el previ a una cremallera que faig lliscar suaument avall, després que ell descordi el cinquè, el sisè i últim i abasti amb un frec tímid i atraient la meva cintura amb les seves mans. Esgrimeixo les últimes dents del trajecte metàl•lic. M’observa, em desitja amb la mirada plena de tendresa, i jo amb el capciró dels dits responc suaument amb la tangència al seu estímul notant l’herba verda que s’enlaira rere el seu coll. M’atrapa entre els braços i el turó d’un home que es creia mort m’afalaga amb sospirs de vida frisant entre les crestes.

Amb la llengua afilada, però amb la textura del cotó fluix, dibuixo un cercle de foc al voltant del seu lòbul carnós. Preparo la diana d’unes elegants, però famolenques dents pirinenques. Els llavis, al seu torn, humitegen la pell assetjada. El joc dels que s’obren quan parlen, s’expressa sembrant molsa al llarg del camí ral del contorn del seu caràcter fins arribar al cau per on sorgeix aquosa i ondulada la serp que guarda. Rere la carcassa, l’animalitat expansiva, la seducció inevitablement atractiva, la que ens deslliura. I aquí, les dues llengües dansen contornsionant-se instintivament l’una amb l’altra. Les serps es tornen dracs, les escames despunten a l’alba de la seva mirada. I així, les espurnes del desig ressegueixen el recorregut d’un viatge aparentment reincident, però veritablement inexplorat. Una nova mirada es desprèn sobre la pell. Intuïm amb plena certesa el recorregut que desitja l’altre i l’oferim generosament fins l’esgotament.

El compàs colpeja l’espai. El ritme es transforma en llum i ombra a través d’una bombeta incandescent i es projecta en la llunyania més propera. I una obra estranya i encisadora es mostra dins nostre. La suor sorgeix en harmonia. El faig crea la fageda: cava, desenterra, sembra, s’arrela en la foscor, cerca la claror, neix, reneix i, així, cada cicle esgrimeix racons sense fi que es resguarden el tast pel proper torn. El vesc regalima fins que s’endinsa en l’ullet per on traspunta la lluna, omple i desborda subtilment el cabal del canal del rierol de la vall.

Llisco sobre la seva esquena i jugo i ell, amb desesper, m’atrapa i jo somric i el mossego de nou com el gat marrec que s’alimenta. M’aparta els cabells de la cara amb la pega dolça que ara té per dits i l’atrec amb les cordes del meu violoncel i frega per a que soni la música dins meu, de nou, una vegada més, només una vegada, i torno a jugar i el faig resseguir lentament l’anella del seu captivi. Oh! I quina febre em captiva mentre m’atrapa en els accents! L’escolto xiuxiuejar ple de força a la vora, molt a la vora, tan a la vora que les pestanyes em tremolen. I amb la punta sobre el cim, el gland sobre el mugró, sento l’eriçó sota el melic.

Recorre amb mans aspres la matèria dúctil del meu ésser i s’enfonsa arrelant-se suaument dins les entranyes. Bec amb afany del conc que es troba amagat entre les seves costelles, creix la tulipa color grana a la vora d’un mar nocturn amenaçant. Esferes numinoses sorgeixen a través de les ninetes. Levitem entre infinits i simultanis móns. Fusions alquímiques en ‘estacatto’, cossos entre frecs de llençols esdevenen vapor, la ingravidesa del no res apareix i la lluna ens esguarda de les ones. I torna, en una intermitència frenètica, el projecte desitjat per l’ésser, l’escencialització de la matèria. Intrèpides cançons ressonen en coves, i com més enllà se’n va l’eco, més enllà viatgem, a través dels temps, ritualitzem en un acte sagrat el so d’aquells tambors greus, subterranis i ancestrals. Atanso les cames com si fos l’arc i ell la fletxa i dins el foc del meu forn el fonc. En gemecs expiro la transformació. I seguim així en la intemporalitat del que tasta el desig esperat, sota l’influx del subconscient, la innocència del present i l’artesania compartida. I el Caos esdevé un joc de l’Ordre.

domingo, 11 de diciembre de 2011

ICbS


El buit és alguna cosa. Si no, per què certes vegades es sent amb tanta plenitud? L'espai en què es conté s'experimenta per la seva amorfa, gràvida, intangible i fosca matèria. Es deixa veure reflectit, subtilment, en la mirada dels desconeguts. Sempre és l'entorn el que el reconeix primer. Potser qui el viu en la inconsciència, s'aferra a les corretges d'un cavall alat d'acer que desitja volar més enllà del cel i no van més enllà del pla horitzontal travessant, a la velocitat de la llum, rius, valls, muntanyes, deserts i altres presents terrestres en la infinitat de l'esfera que els posseeix. Alça la polseguera i com a molt, aquesta, fa estossegar a la incrèdula que sobre els seus lloms es troba. La pols que alça caòtica i enèrgicament només és visible per aquells que romanen immòbils dins un paisatge fugisser. Tot pertany a una dansa terràqüia sense arrels prou profundes com per a què les seves fulles ballin amb el vent. I jo dic! I què? I què si aquesta incrèdula hipocondríaca es reconeix, no ja sobre el cavall d'acer, si no amb l'esperança agònica d'un creixement, del gaudi del procés sobre unes potes d'acer!

Friso i no pisco!

Dubto i els foradets de la pell es desdibuixen sota una força extrípeta! Absurditat dins tanta profunditat! Contorsions a sanglotades dins un pit ferit pel seny! La profunditat dins la vacuïtat! El plor i el somrís del frenesí volen sortir! La intermitència de la plenitud dins una bobina que rebobina!

Ja sóc feliç!

Una bala entre els ulls i la llum apareix dins la negror! Que amaga la dolça paraula de la serenitat? Em perdo entre cabòries, el melic se m'empassa i ja no sóc aquí.

Ja no sóc feliç!

Però ric i és ric el risc!

Corro, salto, crido i un tigre bengalí apareix en els somnis de la nit, més generós que voluntariós!

Dins el bosc hi ha una nena que el cerca amb delit i voluntat, però ell, de moment, només es mostra sota la Lluna: aquesta és la seva generositat.

La nena el vol sorgint de l'espurna de foc, impulsant-se sobre la terra humida i en suspensió sobre el riu de la vida, sota el Sol que tot ho il•lumina.

No coneix el seu llenguatge, el misteri que amaga, el secret dins una clova no es rebel•la a cops de bala.

ICbS


Camino i un forat a les plantes dels peus em buida de preocupacions, d'expectatives i s’empassa els peixos que es mosseguen la cua dins l’aigua de plom que es concentra entre la minsa voluptuositat dels meus pits. Començaré a estar plena d'imatges, consciència gens obstinada, vitalitat i estímuls sense tims? La inquietud encara deixa algun peix entre els ulls. Preguntes, només em faig preguntes, i no caço respostes, a voltes pedres a voltes cordes. Distorsió, contorsió, retroacció! Estelles mentals! Unes fregues si us plau?

Silenci!

Prou!

Vermell elèctric i res eclèctic circula i no recula per les venes de les nenes, balla i es concentra al baix ventre de les putes i es coagula a les mamelles de les velles. És possible sortir de l’estereotip i sentir més enllà del que ja és fi?

Gaudir,
gaudir,
‘g-a-u-d-i-r’
en un anàlisi obsessiu, compulsiu i repulsiu.

Regulo la circulació viària de l’ària que corre pampalluguejant per tot l’ésser sensitiu....Endavant! Aquí estic jo, sencera, serena i plena.

Puc i no dic prou!

I ja ho he dit!

Interpreto el saltimbanqui fugisser que s’exilia quan el vull present i me’n mofo, deixo que marxi i no l’espero, no l’atrapo, no el lamento, ni atempto contra allò que sempre va a certa distància per davant:

Us presento a la Perfecció, aquella que si no es vol més del necessari i sense pretensió crea la bellesa. Destrueixo i reconstrueixo l’eco de l’ànima dins del meu cos cada vegada que en l’ aquí i en l’ara escolto i satisfaig alhora la curiositat, el desig i la voluntat en una intermitència esgotadora. Vull executar tots els verbs d’acció sense saturació: amb satisfacció!

Renecs de vells! Foscor de cova dins d’una olla! Bruixes de prunes seques i esfilagarsades es masturben al cul de sac dels llamps de tempestes en valls de cavalls embogits i cabrejats! Melangia ancestral! Vermell irat! Bruixes de Fat! Hècate es presenta cada nit en somnis humits!

Grotesc,
esperpèntic,
bufonesc...

Cuc ‘renfeàtic’ i flemàtic escorxes muntanyes mentre els teus vassalls fumen caliquenyos al teu capdavall i jo em podreixo en un seient sarnós i putrefacte que fa pudor a pixa de mico i a cul de gat! Oh no!
O si?!

Tot per recórrer a la gran ciutat on ionquis de textures encartonades et demanen cigars amb un cant entretallat! Per a mi, això, com diria un intel•lectual crític d’art incapaç de moure els dits amb un xic d’ organicitat, seria la poètica de la maceració tergiversada d’una societat marginada!

Com puc aprendre a nodrir-me sense podrir-me?
Excés frenètic d’informació emocional.....

Concentració,
Direcció,
Confiança,
Joc,
Fermesa,
Actitud.

domingo, 2 de octubre de 2011

Crònica d’una mort anunciada: La veu de l’ infern a l’altra banda de la línia



1a. trucada

Sona el telèfon reiterades vegades, el personatge es dirigeix a ell amb certa angoixa. El pren amb les mans i agafa aire profundament. El despenja i contesta amb certa por. Es denota cansament en el seu rostre i el seu posat.

-Digui?

(A l’altra banda de la línia: Bon dia, sóc el Sr. Molas. Truco de l’entitat de La Caixa. És la Sra. Góngora?)

- Si, sóc jo, que hi ha cap problema? (Sap molt bé quin problema hi ha, només ho diu per sobreposar-se prenent aire de nou. Es sent atrapada. Fa dies que no reuneix les forces suficients per tirar endavant. Però de nou, fa un nou intent. ‘Només faltava que m’aprestessin del banc! He d’assumir les conseqüències? Què em passarà?....No! Trobaré una solució. Només he de fer temps. Ho entendran. Oi tant que si!’)

(A l’altra banda de la línia: Aquest mes no ha pagat la hipoteca. Els vam enviar un avís certificat de desnonament. Sap de què li parlo? Si en 15 dies no fa l’ingrés...)

- Si, el vam rebre. El cas és que, bé, el mes passat se’m va acabar l’atur i, bé, pensava que aquest mes aprovarien la sol•licitud d’una ajuda econòmica, però abans d’ahir em van avisar de la denegació. Però podria ser que rebés l’ajuda d’uns familiars en les properes setmanes. Sóc conscient que hauria d’haver pagat el que varem acordar, però la reserva de diners que tenia, al denegar-se’m l’ajuda, han cobert les despeses de llum, aigua, gas i la medicació del meu fill petit.

(A l’altra banda de la línia: Ens veiem amb l’obligació d’avisar-la que si ens elspropers 15 dies no fa l’ ingrés pertinent l’haurem de desnonar. A no ser que ens ho paguin abans del termini. Si no fos així, hi hauria la possibilitat de què el pis passés a la nostra propietat i vostès en fossin els llogaters.)

- 15 dies? No hi ha la possibilitat d’allargar-ho una mica més? Aquests familiars dels que li parlava, estan passant per moments econòmics difícils, però em van prometre que farien el possible per prestar-me el que necessito. No puc, no puc marxar, ho entenen? Tinc tres fills i tan jo com el meu marit no tenim feina des de fa dos anys. Estem desesperats. No podem llogar el pis, perquè no tenim contracte...Tampoc sabem on anar. No la podem perdre. Ho entén? Hem estat pagant religiosament les quotes durant sis anys. Aquest últim any, s’està fent difícil de passar, però farem el possible per no perdre la casa. Tinguin paciència si-us-plau. Sé que han intentat arribar a un acord favorable per a les dues parts durant tot aquest temps, només els demano una mica més de paciència.

(A l’altra banda de la línia: Bé, doncs, em sap greu, però el termini per pagar-nos el que ens deuen és de 15 dies, ni més ni menys, si no ja sap què passarà. Els haurem de desnonar. No és la primera vegada que passa això, hi ha possibilitats d’arribar a un acord si assumeixen que el pis passi a la nostra propietat. Els podríem deixar un mes de marge, si així fos. Encara disposen de 15 dies per a solucionar-ho. Ens tornarem a posar en contacte amb vostès d’aquí a una setmana.)

-Que els sap greu?! Si se’l queden disposarem d’un mes de marge? Per marxar no? No saben que és viure en l’angoixa diària. Vergonya els hauria de fer!...(S’aguanta els plors)...Perdoni, perdoni, estic nerviosa, els prometo que abans del termini rebran el que els devem. Així ho farem. Confiïn en mi.

(A l’altra banda de la línia: Així ho esperem. Hem fet tot el possible, però no podem permetre més aquesta situació. )

- Jo també ho espero de tot cor. Sé que no poden permetre aquesta situació. Pagarem el nostre deute...El pagarem.

(A l’altra banda de la línia: Doncs dit això, espero rebre notícies seves abans de 15 dies. Adéu-siau Sra. Góngora.)

-Adéu-siau Sr. Molas. Fins aviat, espero informar-los en una setmana.

(Penja el telèfon i comença a plorar desconsoladament. Sent com els seus fills entren per la porta. Es reincorpora, s’eixuga les llàgrimes, s’aixeca amb fermesa i es dirigeix cap a ells.)

2a. trucada

Ha passat una setmana, sona el telèfon per darrera vegada després d’haver estat sonant al llarg de tot el matí. Són 2/4 de 2 del migdia. Tot i que la Rosa era a casa, no l’ha despenjat. Finalment, es decideix a agafar-lo. Està enfadada per la falta de comprensió del banc. No ha rebut l’ajuda familiar que esperava, però no els culpa, ja que estan passant per una situació similar. Fins ara es sentia culpable per haver-se deixat enganyar pel banc, per haver estat una ingènua al creure les seves paraules de què podrien assumir les despeses de l’hipoteca fins a exhaurir-les. Però ara, només és capaç de veure l’avarícia i l’abús dels bancs i la inacció de l’estat i el gran esforç que han assumit ella i els seus per poder adquirir la casa i, alhora, pagar tots els impostos. Veu en aquest problema la causa de les discussions, els maldecaps, els disgustos, el patiment i l’angoixa diària familiar.

(A l’altra banda de la línia: Bon dia, sóc el Sr. Molas. Truco de La Caixa. Bé, de fet he estat trucant tot el matí. Suposo que sap què és el que vull sol•licitar?)

-Si, perdoni. M’hagués posat en contacte amb vostè, però el temps se’m tira a sobre i no hi ha manera de trobar cap solució. Això, tot plegat, se m’escapa de les mans. (Entre plors) Necessito que m’ajudin! Hi ha cap alternativa? Digui’m que si, si-us-plau!

(A l’altra banda de la línia: Sap que no Sra. Góngora! Hem tingut paciència al llarg d’un any sencer. Els hem ajornat el pagament de les quotes i el procediment, els agradi o no, és aquest. El marge donat és suficient. O rebem l’ ingrés abans de 7 dies o ja poden començar a desallotjar la casa. La nostra paciència té un límit.)

-No ens podem fer això! Per a què la volen vostès? Només els interessa fer diners. No entenen de persones, només entenen de diners!... Vostè té família? Viuen bé? Tenen una bona casa oi? Es pot imaginar el que és no poder alimentar, oferir una llar i uns estudis universitaris als seus fills? Què els explicaria als seus fills si els passés el que ens passa a nosaltres?! Pot mirar més enllà dels seus nassos?!

(A l’altra banda de la línia: Però què s’ha cregut?! Jo només faig la meva feina, però si ho vol saber la meva resposta és si. Si! Sra. Góngora, per això mateix faig el que faig, per no trobar-me mai en la seva situació.)

-Fins i tot jo el puc entendre, però dorm tranquil a les nits quan dóna el missatge de foragitar a desenes de famílies de les seves cases pel benestar burgès de la seva? Pot passar qualsevol cosa i espero, tot i que em dol, que un dia el toqui viure el que nosaltres estem patint!

(A l’altra banda de la línia: Sra. Góngora, no permetré aquesta falta de respecte! Vostè es va comprometre i vostè s’ha de responsabilitzar de les conseqüències! D’aquí a una setmana, si no rebem el que varem acordar, ja poden començar a fer les maletes. Jo només faig la meva feina. Bon dia i gràcies per la seva atenció.)

-Falta de respecte? Vostè no sap què és el respecte! És injust Sr. Molas. No ho poden fer. Hem volgut tirar endavant, som persones responsables i volem treballar. No ens poden fer això. No, no ens ho poden fer. Escolti? Em sent?....

(Roman immòbil amb terror a la mirada , com si davant seu veies passar les imatges de tot allò que els espera: la incertesa, però sobretot les imatges de pobresa. Davant seu es desdibuixa la imatge de la llar segura. A l’altra banda de la línia no es sent resposta. Han penjat fa estona. El Sr. Molas no esperava la seva resposta. La Rosa s’aixeca absent i tres passes més enllà cau.)

3a. trucada

Avui, és el dia. És el dia del desnonament. La Rosa sap que en un moment o altre els vindran a desallotjar, trucaran per telèfon i, seguidament rebentaran la porta. Un fet o altre arribarà en breu. La casa roman gairebé buida. Només hi ha objectes indispensables, útils i de poc valor econòmic. Al bell mig d’aquest espai auster, hi ha la Rosa, sola, amb posat ferm, mirada cansada però expectant, alhora que un xic perduda. Sona el telèfon. La Rosa ni es sorprèn. El pren entre les mans i se l’acosta a l’orella.

( A l’altra banda de la línia: Bon dia. Sóc el Sr. Molas, truco de La Caixa. –no es sent res, sembla que ‘Ningú’ hagi despenjat el telèfon- Sra. Góngora? Sra. Góngora? Bon dia?)

-Si? La Sra. Góngora? Jo? Qui creu que sóc? Creu que sóc la Sra. Góngora? La sol•licitada Sra. Góngora? Qui és vostè?! El Sr. Molas?! Realment és un Sr.?! O un titella cabró?! Ara mateix la Sra. no el pot atendre, està ocupant una casa! Torni a trucar quan la Sra. es trobi! Perquè ara mateix qui parla amb vostè no respon per ella!

Penja el telèfon, exaltada, però amb cert orgull dibuixant-se en el seu rostre. La indignació que sent i exterioritza la fa més digna. Sent que és el que fins ara mai havia estat. Coneix a una altra persona dins seu. En certa manera, es sorprèn de si mateixa i això es nota en com marxa d’escena, diferent a com havia arribat fins al telèfon.

viernes, 19 de agosto de 2011

ICbS


Un dia et lleves entre els núvols i els tastes i el teu ésser és sucre en un altre estat. No saps on comencen els núvols i on ho fas tu. L’endemà el sucre es dilueix entre la pluja, tot allò que semblava treballat, assumit, acceptat, superat, allò al que una es sobreposa quan l’esperit es demostra valent, sembla fugisser, irreal o el record d’una altra realitat, potser un somni. I després, davant d’aquesta consciència del descontrol, una es fa petita com una formiga. Tot i saber que un toc d’humilitat sempre és necessari, sents puces ballant Pogo frenèticament entre les costelles.

La ment tendeix a fixar allò que fins ara havia funcionat i per falta d’agilitat acaba habituant-se a quelcom que ja no li serveix. Prou que ho sap, però s’atabala quan veu que la peça del trencaclosques s’ha escapçat i transformat i ja no encaixa amb aquella amb qui l’havia casat. I de cop, davant la ‘gravetat densa i capital’, la peresa, una fa un petit esforç, enfila l’agulla i s’obre a la sorpresa.

Per rebel•lar-se contra la medusa que tot ho petrifica es dedica a emplenar espais, fulls o teles en blanc, no sap per on començar, però és tan senzill com una pinzellada, com una paraula, com una passa neta d’expectatives i de nou la vida la sorprèn. Així, retorna la serenitat, la lucidesa, la genialitat que es troba abans de la pretensió, aquella que no vol reconeixement, l’íntima, la intransferible, l’efímera i aquella que no s’expressa amb paraules, si no amb sensacions, la que et fa imaginar, experimentar i improvisar. I així, pujar al cotxe per anar a treballar, és clarament diferent entre ahir i avui i té l’esperança de què també sigui i es visqui així demà.

Encara que el demà es trobi farcit de tristesa, sempre és bo acceptar-la. Per aquest motiu un dia determinat per x probabilitat pot obrir-se a escoltar The Cramps provant per primera vegada l’abstracció pictòrica en acabar la jornada laboral, i equipada de certesa i seguretat de què si sorgeixen els foscos no és per mandra a prendre els clars -i que així no ho cregui el cap-, si no que sigui perquè el cor així ho desitja.

La pregunta que es fa des d’un temps ençà és la de si aquesta actitud arribarà a transposar-la en allò que cada dia sembla ser el mateix i si aquesta necessita una energia determinada i elevada per trobar-se sempre receptiva i excel•lent gestora davant d'allò que l’envolta i trobar dins la invariabilitat aparent, la clara diferència, encara quan certes emocions, estats i passions demanin la introspecció.

jueves, 6 de enero de 2011

ICbS


Reboto dispersa a la realitat quan entro dins l'espectre de l'espectre d'un altre espectre que es troba dins la profunditat. Em perdo en la gana d'esperit cada vegada que instigo en el subtext del subtext. I pitjor és quan no dic allò que desitjo dir, quan perdo la fermesa pel camí, quan la llengua no em respon perquè hi ha un munt d'idees i s'ha d'escollir i començo la història i abans no expresso el complement directe, col·loco una coma, faig el parèntesi i dins d'ell els guionets i les explicacions a peu de pensament, un, dos, tres, quatre, cinc mil! I ara! On és el complement directe de la primera frase?

Amb els anys he decidit callar, fins al punt de no controlar quan vull deixar el silenci. Si enganxo algú que està disposat a escoltar una partitura estructurada caòticament i amb el qual em sento inexplicablement còmode, el segresto amb l'instint ferit i calmo la gana en excés, fins quedar ben tipa, fins sentir que aquesta vegada no he educat la oïda en la seva mida. En el mateix moment en què em trobo en la creació frenètica d'una partitura, sovint em ve aquest pensament, la veu que parla i m'aconsella des del darrere una sola vegada, la que em demana el silenci, la pausa plena, el diàleg. Però no és realitzada.

Com que tinc gana, i replego el que sigui, el jutje pren l'eco que retruny dins el pensament una vegada rere l'altre, fins convertir la pausa que no he prés en una obsessió secreta. Explosiona de tal manera, que apareix el buit creatiu, llavors la por i diu enlloc meu: "M'he perdut". Altres vegades quan l'ego s'adona que me'n estic ensortint em fa sorprendre i m'enclasta un mirall al davant per a què observi les qualitats que sense el mirall són inherents i naturals. Llavors, davant de la caracterització d'un Narcís, i volent tornar a l'intrèpid jazz del vocable, perduda, llenço la tovallola i dic: "M'he perdut", tot i que en el fons sé molt bé allà on era. Però ho trobo tan horrible i baix, que la por em fa callar. I aquesta mateixa por, em fa creure que no puc veure més enllà del mirall.

Hi ha dies en què parla la fúria i no la coherència. Jo m'adono d'això. Començo a trobar la freqüència on expressar amb el cos, la ment i l'emoció alhora, amb asertivitat. Dilucido una porta oberta cap a la transformació del que és nociu en quelcom enriquidor i, abans no faig la primera passa a l'interior, m'esgarrapa les entranyes la fera ferida i la serenor s'esvaeix en una catàrsi, en una nota dissonant.

Aprendre a trobar el ritme, els silencis, les blanques, les negres, les corxeres, les semicorxeres, la suspensió, el timbre, la melodia, l'harmonia, etc. sense intromissions, com quan l'agulla que llegeix el disc passa per sobre d'un bri de pols amagant la bellesa de la nota que s'ha d'expressar cal treballar el senzill i alhora difícil corrent d'aire que bufa fluïnt de dins, per apartar el bri. Esbossos en brut. Molts esbossos en brut. Moltes persones perjudicades per aquesta verdor del qui aprén. Però bé, tot és començar i persistir. Comunicar-se és un art. Sóc maldestre, però en seré una mestre, una aprenent eterna.

ICbS


Reneix entre els malucs, l'antiga oruga. Ara, sent, dins seu, la papallona. Intueix el fruit de la transformació. És sensible al procés de la percepció. El progrés cíclic es presta a la consciència. El timbre físic matissa subtilment la freqüència de l'inconscient.

Movent amb suavitat perseverant les seves ales, dibuixa el rastre de la fuga teatralitzada a través de les cuixes, les branques esmorteïdes sobre les quals descansen els cranis bessons! Les articulacions penetren fins el subsòl! Però, la pelvis arrenca el vol!

Descobreix amb tot el cos les coves del seu tors. Sota el braç creix i decreix, es mostra i s'amaga, la lluna lliscant sobre la pell del tambor que exclama amb les veus de l'esperit. Mentrestant, el tambor sacre plasma el ritme alat del temps etern. S'adorm i somia al ritme de l'Aria.

Desperta seguint les petges de la deshinibició. Descobreix l'escala que la transporta al bell mig d'un sòl amb vuit forats. Acota el cap, per veure-hi milllor. Es sorpren. Veu a través d'un dels ulls un oceà inmens d'un blau intens! Escull un dels pous, es llença al buit, com ho fa la llàgrima que surt de dins. Cau en la massa aqüosa i es deixa embolcallar. Neda, al costat dels peixos grossos que alimenten l'ego i s'empassa amb gran delit el plàcton que alimenta l'ànima. Desfà, finalment, els nusos fossilitzats. Accepta. Accepta la imprevisió de l'ésser i es deixa portar per les ones confiant que sempre la duran al temple dels vuit ulls.

Ser pràctica serveix per a qui necessita inventar les passes?